La rica diversitat de Nadal

El temps de Nadal o del solstici d’hivern (segons els llepafils que no volen sentir olor de cera) convida a apreciar diversitat de records i celebracions. En termes actuals, una moguda.

Joan Amades, gran estudiós del folklore de Catalunya, explica en el seu llibre El pessebre aquells inicis de la riquesa que tenim ara. Segons ell la localització de qualsevol aconteixement era a les catedrals. Situem-nos ara en l’espai i en el temps: una catedral medieval era el lloc ampli, noble i acollidor, excel·lent punt de trobada del poble, que sempre necessita l’encontre, per incomptables motius. Per allò que explica Joan Amades, ara podem pensar que una catedral feia les funcions d’un centre cívic actual. És en aquell àmbit i en aquell clima on comencen les representacions del «drama sagrat» medieval. L’organització escènica comprenia cant, solistes, acció teatral, que amb el temps anava guanyant volum. I seguim a l’interior dels temples. L’escenificació es va anar complicant, per exemple, amb la nota alegre d’un vol de coloms en aquell interior. L’espectacle guanyava notorietat. Un dia un bisbe de Girona va haver de prohibir tocar sardanes a l’interior de la nostra catedral. També aquí se celebrava un «drama sagrat» dedicat al martiri de Sant Esteve, que va morir apedregat; per a aquella escenificació, i per fer-la ben realista, el públic assistent havia elaborat uns dolços casolans, als fogons de casa, per ser llançats, però eren elaborats amb ingredients que endurien els dolços fins a simular pedres, que havien de «matar» Sant Esteve, segons el guió. L’actor víctima no quedava mort, però sí mal parat. I l’àmbit de la catedral, també, fet una llàstima. Tot aquell enrenou havia d’evolucionar cap a un cert ordre i es va anar introduint la presència d’escultures en els drames sagrats. Aquelles representacions pròpies del temps de Nadal –avui Pastorets i Pessebres vivents– es varen ajustar a les noves maneres : ja no figuraven un bou i una mula, amb les seves possibles i majestuoses defecacions, sinó unes escultures que els representaven. Heus aquí una explicació lògica de l’origen de les figures de pessebre.

De l’antiguitat també s’ha heretat El Cant de la Sibil·la, que aquests dies hem tingut el goig de tornar a aplaudir fervorosament a la Catedral de Girona, amb interpretació de la Polifònica de Girona i la seva filial GiroNins. El Cant de la Sibil·la era un tema universal. La versió gironina, música i lletra, porta data de 1550 en aquesta mateixa catedral. La Sibil·la era un personatge-mite, amb poders de profeta, que anuncia el Naixement de Jesús i la Fi del Món. La creació literària i artística havia dedicat antigament molta atenció a la Sibil·la. El geni de Miquel Àngel va pintar cinc sibil·les a la Capella Sixtina del Vaticà. Són incomptables les peces musicals inspirades en la figura de la Sibil·la. La catedral de Girona té en els seus finestrals gòtics un conjunt de quatre sibil·les en uns vitralls de l’any 1522, obra de Jaume Fontanet. L’any 2010 El Cant de la Sibil·la va ser inscrit com a Patrimoni Cultural de la Humanitat, a la llista de la UNESCO.

L’art universal, el folklore intimista, la memòria entranyable, pessebres i pastorets, tot són senyals i rastres d’una cultura mil·lenària, que és la nostra (el costum de l’arbre de Nadal ens ha vingut del nord d’Europa. Potser podríem dir-li «espècie invasora», amb tot el carinyo del món, és clar).

Nadal és el batec de la festa, pintada de vermell ben viu al calendari. Que tothom hi pugui encendre tant les discretes candeles de la intimitat com les aparatoses torxes de la brillantor.

Subscriu-te per seguir llegint