Monopoli televisiu a Catalunya

Lluís Prenafeta, exsecretari general de la Presidència, a qui Jordi Pujol va encarregar la posada en funcionament de TV3, explica en el seu llibre de memòries L’ombra del poder (Editorial Planeta, 1999) que «jo no tenia ni idea ni de televisió ni de què significava fer-ne una. A més, en aquells moments, encara em pensava que se n’havia d’encarregar el conseller de Cultura, Max Cahner. Però, Jordi Pujol no ho veia així». Pujol ho volia controlar de prop, des de Presidència: «Un dia em va dir, sense que jo li preguntés res –afegeix Prenafeta–, que de tots els projectes i de totes les iniciatives que hem fet aquest és el més seriós, el més transcendent».

Quasi trenta anys després d’aquesta confessió de Jordi Pujol a Lluís Prenafeta, ho va corroborar l’exconseller Francesc Homs (any 2011): «La televisió de Catalunya és una prioritat com la sanitat, l’ensenyament o els serveis socials». I en els Pressupostos d’aquest 2023, aprovats amb el suport del PSC i els Comuns, es va tornar a certificar que TV3 passa per davant de tot, elevant un 18% la partida pressupostària per als mitjans de comunicació públics. Els 284 milions d’euros del 2022 s’han convertit en 336 el 2023 (amb els diners d’un any de TV3 ja tindríem el nou Trueta). La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals és la tercera entitat de tot l’entramat de la Generalitat que rep més ingressos per transferències corrents (aportacions dineràries), que surten directament dels impostos de tots els catalans.

El control dels mitjans de comunicació, com a eina d’adoctrinament, era una de les obsessions de Jordi Pujol. Per això, abans de ser president va comprar, i arruïnar, El Correo Catalán i la revista Destino i, ja com a president, a més d’impulsar TV3 i Catalunya Ràdio, va encarregar a Lluís Prenafeta que muntés el diari El Observador (any 1990) amb la ingènua pretensió de carregar-se La Vanguardia. Va ser un altre desastre com tots els seus projectes empresarials, Banca Catalana inclosa. La més ruïnosa, econòmicament, és TV3 i els mitjans públics de la Generalitat, en aquest cas pagant-ho tots els catalans.

Els 284 milions d’euros del 2022 s’han convertit en 336 el 2023 (amb els diners d’un any de TV3 ja tindríem el nou Trueta).

El potencial econòmic de TV3, amb diners públics, de personal (uns 2.400 empleats, amb uns salaris elevadíssims i unes privilegiades condicions laborals) i de mitjans al seu abast és tan enorme que s’ha convertit en un monopoli. Ningú no pot fer-li ombra, és impossible crear un projecte per competir amb aquest monstre. Ho va intentar el Grup Godó, amb 8TV, i no se’n va sortir, ni aliant-se amb un dels grans imperis audiovisuals, Mediaset, que va arribar a tenir un 40% de les accions. En la seva millor etapa, amb els programes d’Alfonso Arús i Josep Cuní, no va superar mai el 4% de quota de pantalla. Mediaset va fugir corrents quan va poder. I, després que el Grup Godó es tragués del damunt el mort de 8TV, un nou projecte liderat per l’italià Nicola Pedrazzoli (any 2021) ha sigut un sonor fracàs, com era previsible. Va intentar un acostament a Junts, fitxant velles glòries del seu entorn (Vicent Sanchis, Pilar Rahola, Eduard Pujol, etcètera) i, com que no funcionava, durant unes setmanes es va convertir en altaveu de l’alcaldessa de Ripoll, la ultra Sílvia Orriols. Un desficaci que ha acabat amb concurs de creditors i el tancament de la cadena. Només queda, a part de televisions locals, el canal català de TVE. La veritat és que si el tanquessin tampoc es notaria. Entre que no saps mai quan fan, ni quant dura l’informatiu del migdia i que sembla que els noticiaris estiguin elaborats des de la redacció de TV3 (mateix llenguatge, mateixes notícies, mateixa tendència política), se’n podria prescindir perfectament. Una llàstima, sobretot recordant aquells gloriosos temps passats dels estudis de Miramar i els primers anys de Sant Cugat.

Fa molts anys, el periodista José María García va popularitzar una frase irònica: «Televisión Española, la mejor televisión de España». No n’hi havia cap més, era l’única, encara no s’havien creat ni els canals privats, ni les cadenes autonòmiques. Molts anys després, a la resta de l’Estat han crescut i han competit, millors o pitjors, diferents cadenes de televisió, mentre a Catalunya el nacionalisme ha aconseguit l’objectiu d’imposar el monopoli televisiu. Jordi Pujol sabia el que es feia.

Subscriu-te per seguir llegint