La banalització del mot i del gest

En l’article del 26-07-2023, tres dies després de les eleccions generals, vaig escriure que el gran beneficiat electoral de la violenta vulgaritat de Vox era el PSOE i el gran perjudicat el PP, a qui li sostreu vots. Sembla que la realitat ha anat avançant en aquesta direcció i aquella intuïció es confirma. En cas de no existir Vox, el PSOE l’hauria d’inventar.

Molts votants dretans veuen en Vox la justa venjança, l’esperança política per tantes humiliacions rebudes dels independentistes i dels esquerrans; Vox els ha de salvar del comunisme, del separatisme, de l’Europa laica, de l’ateisme, del Podemos, dissoluts i lliurepensadors, i de la democràcia corrupta i ha de retornar Espanya a la fraternal democràcia orgànica d’un sol arbre amb diferents branques.

Les últimes accions de Vox recorden la «dialèctica dels punys i de les pistoles» de José Antonio Primo de Rivera, fundador de la Falange. Ortega Smith, el segon, després d’Abascal, va tirar una ampolla d’aigua en un ple de l’Ajuntament de Madrid contra Eduardo Rubiño de Podemos i va tocar al regidor que hi havia al darrere. Uns han tergiversat l’agressió desdramatitzant-la tot considerant que els polítics d’esquerres són uns tous, uns fleumes.

L’estimada Fina Birulés ha contribuït a divulgar les tesis d’Hannah Arendt que en el llibre Eichmann a Jerusalem, estudi sobre la banalitat del mal (1963) pretén mostrar a través d’aquesta expressió que l’autor d’un crim monstruós, com és el que va cometre Adolf Eichmann no és necessari a qualificar-lo ni de boig fanàtic, ni de monstre, sinó un individu comú i corrent que simplement acata ordres sense realitzar cap mena de reflexió crítica envers aquestes.

Per pervertir i trivialitzar el mal s’ha de començar, com varen insistir Huxley i Orwell en els seus llibres, banalitzant els mots que designen el mal, buidant-los dels seus significats antipàtics i presentar-los ingenus, fins i tot, èpics o poètics com un deure moral; els camps d’extermini nazis no eren camps de concentració, sinó camps de treball; els jueus, gitanos, comunistes i homosexuals, quan hi entraven llegien l’eslògan: «Arbeit macht frei» (el treball us farà lliures»).

Últimament, hem vist i sentit coses sortides de polítics de primera línia que et fan apartar lluny de la política convencional. Ayuso li va dir a les Corts a Pedro Sánchez que era un fill de puta, tothom ho sentí perfectament; ella ho negà afirmant que havia dit irònicament «m’agrada la fruita», i molts li van riure el seu talent per desvirtuar la paraula.

S’està normalitzant dir en públic el que abans es deia a la taverna entre amics. Si un en el Congrés dels diputats, en una sessió solemne, li engalta a un parlamentari una frase humiliant, rialles i aplaudiments. A Argentina, Abascal anuncià que arribarà un moment que la gent penjarà pels peus a P. Sánchez. També l’escriptor, Pérez-Reverte s’esplaià acusant el president d’assassí i pistoler.

Vaig escoltar el discurs de Pedro Sánchez, el dijous de la setmana passada, en el que va fer balanç polític, econòmic i moral de l’any passat. Ho va aprofitar per criticar severament la violència dialèctica i física de l’oposició i va citar, sense nomenar a Díaz Ayuso, «a ningú li agrada ser considerat un fill de la gran fruita»; tanmateix, la grolleria denunciada, no se l’ha aplicat al PSOE i en un debat a les Corts va burlar-se amb una falsa i ostentosa rialla d’en Feijóo.

Si anem a la Catalunya del Twitter, els insults gruixuts i maldients fan esborronar de feredat, són exemples del xaronisme banal del mot. Els moderats i silenciosos són els del PSC i a la xarxa no discuteixen mai, són els més llestos de la colla.

A Catalunya l’enquesta va assenyalant que el PSC, un partit sencer, d’ordre, sense baralles internes i que fa una oposició responsable, guanyaria les eleccions i segons com, igual que ha passat amb l’Ajuntament de Barcelona, si no té escons suficients, el PP podria prestar-li els seus per impedir l’avenç de l’independentisme o per impedir un nou tripartit.

ERC, capitanejada per Pere Aragonès, no executa, no governa, però surt sovint a la tele. El president s’ho passa bé, el veig emprenedor i això és bo perquè si l’amo està content hi ha molt de guanyat. Promet arreglar-ho tot i com que el 2024 és un any de traspàs atraparem un futur molt maco, ja se sap que els canvis són lents i no s’ha d’anar de pressa.

La Generalitat manté una propaganda admirable, pensada pels votants d’ERC, laics i descreguts, que pertorba per escandalosa als militants de JxCat. Els espots són provocatius i el que més destaca és un en el que s’ensenya a les adolescents a fer una fel·lació als nois, però no parla d’un cunnilingus.

C. Puigdemont advertí que abans de negociar amb el PSOE cobraria a l’avançada, no ho faria a canvi de res, com aquells grapalluts, i collaria als indòmits i incomplidors. Llevat del grup propi en el Congrés, com un signe de bona voluntat i que al PSOE no li representa res, ni desgast polític, ni econòmic perquè paga l’Estat; no referèndum, no al pacte basc de finançament, no a l’amnistia, com ja havien dit els dirigents del PSOE abans de les eleccions generals.

El líder del PSOE els va anunciar als companys que si volien aconseguir la majoria absoluta en el Congrés per governar, necessitaven els 14 vots dels independentistes i havien de dir sí a tot, i l’amnistia, tret de què alguna llei ho impedeixi, és possible; si la llei no deixa fer-ho, no en tenen cap culpa.

Els polítics o s’esforcen a corregir el tractament o el Congrés serà un mercat de pirates, corsaris i tafurs del Mississipi, amics d’Alfonso Guerra.

Subscriu-te per seguir llegint