Okupes i mòbils al gimnàs

Fins que els mòbils es van apoderar de les nostres vides, una persona amb una cultura de gimnàs normal s’acostava a la màquina que pretenia utilitzar, hi desplegava la tovallola al damunt i feia la sèrie corresponent. Si, quan havia acabat, veia algú a prop amb aspecte d’estar esperant, volia dir que calia aixecar-se per cedir-ne l’ús o dir «un moment, que faig una altra sèrie i acabo». Un creuament de mirades era suficient; no calia que la persona que esperava estigués literalment fent cua a dos centímetres. Al contrari, si no hi havia ningú pendent, l’usuari continuava assegut, descansava un minutet, reprenia l’exercici, i anar fent. Conviure esportivament era fàcil.

Amb el mòbil això ha canviat. Moltíssima gent (joves, sobretot) fa les repeticions amb el telèfon a la mà i, quan les ha acabat, abaixa el cap immediatament, clava la mirada a la pantalla i es tanca a dins d’una bombolla amb l’actitud de qui llegeix en un banc del parc mentre els coloms li van passant pel costat. El missatge corporal és claríssim: «Mala sort, xaval: al món hi ha un únic Déu i resulta que soc jo». Qui tingui intenció d’utilitzar aquella màquina haurà de plantar-se molt a prop, al seu davant, amb actitud invasiva o, directament, donar-li uns copets a l’espatlla per trencar el seu escut d’autisme autoproclamat i demanar-li si en té per molt. Totes dues coses són una mica incòmodes. La tercera opció és prendre paciència, però resulta una mica estressant anar esperant amb la incògnita de si el senyor que té okupada la màquina de quàdriceps es proposa acabar el dia amb les cames com el Hulk. I una cosa és segura: si hi hagués una màquina de fer gimnàstica del cervell, aquests individus no la farien servir mai. Estaria sempre buida.

Subscriu-te per seguir llegint