El PP precisa desobeir els mitjans de Madrid

En els gairebé quaranta-set anys de democràcia que hem viscut, comptats des d’aquell joiós 15 de juny de 1977, es comptabilitzen majories parlamentàries de tota mena amb l’excepció única d’una entesa entre les dues forces polítiques amb major presència a les Corts Generals. A l’entendre d’aquest analista, es tracta d’una anomalia; és a dir, d’una desviació respecte del que hauria de ser normal, natural, regular o previsible per així ser-ho en països del nostre entorn europeu reglats pel règim parlamentari. Queden exclosos, en conseqüència, aquells que disposen d’un sistema presidencialista o quasi presidencialista en els quals el poder executiu resta repartit entre el president de l’estat i el govern.

Primer de tot cal dir que un parlament on les dues primeres (o més) forces polítiques pacten la majoria que donarà suport al govern que sorgeixi del mateix ens adverteix que el país es troba en una cruïlla de dificultosa governació. Una conjuntura de tipus polític, econòmic, internacional o d’altri que exigeix endreçar per més endavant quelcom substancial en tota democràcia: la confrontació de programes, d’idees i fins i tot de finalitats entre els grans de l’escena política. Amb això, la més amunt qualificada anomalia ja no ho és tant, donat que es pot entendre com a signe d’invariable (i envejable) normalitat democràtica.

S’agafi com s’agafi, la no entesa de les dues principals forces polítiques amb representació parlamentària ha donat joc en el cas espanyol a les minories més minoritàries que es donen a l’hemicicle del Congrés dels Diputats, la Cambra que fa i desfà governs, cosa que alguns mitjans de comunicació de Madrid no ho han paït mai. A partir d’aquest no proclamat, però sí practicat desacatament constitucional, creen des del no-res pseudorealitats absolutament renyides amb el més elemental saber fer del periodisme i de la mateixa ètica professional que l’ha d’acompanyar. La pseudorealitat, com diu la mateixa paraula, és una realitat falsa. Essent així, és una cosa inventada, que se situa voluntàriament extramurs de la llibertat de premsa pregonada des del liberalisme anglès del segle XVII. Des de 1948, aquest dret que, com tots, ha disposat de pioners arreu del món que han trencat motlles, es troba a la Declaració Universal dels Drets Humans de les Nacions Unides. Tanmateix, sobre fets falsos per inventats, es creen avui i aquí monumentals castells seguint la retòrica de la mentida.

Segons la meva personal opinió, no essent plausible, avui, un cop d’estat civil i militar a Espanya, i encara menys suggerit i/o patrocinat des d’un mitjà de comunicació, com fou el cas del total embolcall del 23 F, s’ha trobat en la notícia inventada el seu substitut. D’aquesta manera, de les cinc preguntes d’obligada resposta en tot periodisme honest, és a dir un periodisme decent, raonable, just, recte i exemplar, a la primera –qui?–, la retòrica de la mentida ens respon amb un rebutjable «fonts internes»; a la segona –què?– amb una adulteració que arriba a la seva invenció; a la tercera –quan?– se la respon a un maquinat «ara mateix» per donar-li caràcter d’urgència i el fals plus de primícia informativa; a la quarta –on?– s’opta pel silenci o per indicar un lloc que li atorgui versemblança; i a la cinquena –per què?– o bé se la ignora o bé sorgeix de la ficció. De totes, és aquesta, però, la que més pistes deixa sobre el conjunt de la nauseabunda fal·làcia generada amb l’únic objectiu d’incidir en les lluites partidistes en comptes de donar-les a conèixer sense adjectivar-les, que per això (i quelcom més) tenen tots els periòdics les seves pàgines d’opinió. Els intents colpistes basats en l’expressa formulació de la defecció, la deserció i la deslleialtat constitucional hauria de tenir la seva contrapartida en el Codi Penal. No cal pensar-s’ho dues vegades. Els mitjans de comunicació poden –si volen– esdevenir premsa de partit, però no poden minar la Constitució. Tot dret es troba limitat.

L’altra mirada sobre Espanya amb la que l’Alberto Núñez Feijóo va aterrar a Madrid per fer-se càrrec d’un Partit Popular que no feia honor al seu nom, fou usada per aquest mitjà per enviar al seu predecessor a pastar fang, ja que no ho va fer la militància, sinó determinats mass media, però ben aviat van entendre El Mundo, l’ABC i La Razón, així com els seus aliats ideològics digitals, com també Telecinco, 13 Televisión, Intereconomia TV i, fins a cert punt Antena 3 TV, així com els seus respectius satèl·lits, que discursos com els pronunciats pel gallec a Barcelona no els convenien gens ni mica. Ser de dretes sembla que sigui perillós antònim de tot allò que no sigui validat per aquests mitjans, singularment, quan es creuen posseïdors en exclusiva de la unitat d’Espanya, de la seva monarquia i d’un reguitzell de principis, institucions i altres que a la Constitució s’hi troben, com ara la mateixa capital del Regne, o neguen que les Corts Generals són la realitat electoral sorgida de les urnes i que, per tant, ni que sigui un diputat o un senador en solitari ha de ser respectat com ho és la totalitat dels seus membres. La presència dels socialistes, de l’extrema esquerra de Sumar, dels nacionalistes bascos, catalans i gallecs, dels regionalistes canaris o d’altres llocs no pot ser tractada com una aberració democràtica, sinó que ha de ser reverenciada com a mostra del pluralisme democràtic. O és que per aquests mitjans només el PP i els extremistes de Vox tenen la puresa de la raó? Interpel·lats sobre aquesta qüestió, la refutaran i la negaran, però si dels seus actes n’hem de fiar, no serà altra cosa que un sortir del pas de l’asfíxia que els seus propis fets els produeix.

En conseqüència, la primera qüestió a resoldre pel PP no és menor: vol ser vostè o només pretén ser un globus teledirigit per determinats mitjans de comunicació amb seu a Madrid? Sí, ho és: és una qüestió de personalitat.

Subscriu-te per seguir llegint