La natura i els polítics tenen ritmes diferents

El professor Ramon Margalef, amb qui vaig tenir l’oportunitat de treballar i que em va dirigir la tesi, a més de ser un referent mundial de l’ecologia com a ciència, tenia un subtil to irònic que no sempre era fàcil copsar. Recordo una de les seves frases: «el drama dels nostres ecosistemes i paisatges és que no segueixen els ritmes electorals». És a dir, el polític encarregat de dirigir una determinada política (en diguem medi ambient, transició ecològica o acció climàtica en funció de la moda) és de cicle curt, rarament supera els quatre anys de vida i mai passa dels vuit. Més enllà de si ho fa bé o malament, les estadístiques demostren que duren poc.

En canvi, la natura va al seu ritme, sovint amb períodes més llargs. Per exemple, la sequera a Catalunya, que va viure un dels episodis més extrems entre l’abril de 2007 i el maig de 2008, però abans ja havia patit les de 1812-1824 i la de 1985-1990; les dades instrumentals han permès reconstruir una sèrie de quasi dos-cents cinquanta anys. Ara hi tornem a ser i és evident que les sequeres són un fenomen recorrent del clima mediterrani, molt probablement agreujat pel canvi climàtic. Sembla que darrerament els cicles de sequera són cada quinze anys.

Per tant, és evident que el conseller David Mascort (encarregat ara per ara del tema) ni hi era a la sequera de 2007/2008 (quan es van fer coses tan estrambòtiques com comprar quilòmetres de canonades inútils que van acabar als tribunals o contractar una flota de vaixells per portar aigua, que mai va funcionar) ni hi estarà a la següent. Mentrestant, el Govern intenta solucionar els problemes de present amb promeses de futur (les dessaladores que ara s’anuncien o els aprofitaments de l’aigua depurada no estaran disponibles per evitar entrar en emergència molt aviat a tota l’Àrea Metropolitana) i se sancionaran als Ajuntaments amb consums superiors als permesos per habitant. Em pregunto, amb una certa ironia, si no es podria també sancionar a la Generalitat de Catalunya per inacció, ja que en els darrers quinze anys no ha fet cap infraestructura hidràulica significativa per corregir la manca d’aigua a la sequera que es veia venir.

Penso que gran part del discurs hidràulic oficial a Catalunya està carregat d’apriorismes i, per tant, contaminat. En primer lloc, parlar del sistema Ter-Llobregat és un eufemisme per amagar que la conurbació de Barcelona primer va consumir tota l’aigua disponible al Llobregat (per boca i també per indústria) i quan no en va tenir prou, la va anar a buscar al Ter. Convé recordar que aquest transvasament és una obra franquista, ja que no va ser fins a 1966 quan Franco va inaugurar la primera fase en un acte solemne a Cardedeu. Potser és bo recordar que més de 200 hectòmetres cúbics d’aigua van de Girona a Barcelona cada any i que potser és excessiu que aquesta solidaritat hídrica (que implica restriccions per l’agricultura gironina i també ultrapassar els cabals ecològics dels rius) es vulgui repetir ara amb el tema de les energies renovables. I en paral·lel s’han desenvolupat accions aparentment contradictòries, com el sistema de regadiu Segarra-Garrigues, on la demanda per part de l’agricultura per a reconvertir les terres està lluny de la prevista.

Per tant, la conurbació de Barcelona primer va acabar amb el Llobregat, després amb el Ter i a finals del segle XX va girar la mirada cap a l’Ebre, a l’aixopluc del Pla Hidrològic del Partit Popular al Govern de Madrid, transvasament que es va aturar per l’oposició popular. Això no obstant, cal recordar que des dels anys vuitanta funciona l’anomenat «minitransvasament» fins al Camp de Tarragona. Som experts a inventar fantasies: «sistema Ter-Llobregat», «minitransvasament», «solidaritat territorial amb vaixells», etc... per no voler entrar en una discussió a fons de la política hidràulica a Catalunya, que no és altra que avaluar quines són les necessitats hídriques reals a curt i mitjà termini i quines són les possibilitats, amb garantia, d’afrontar aquestes demandes als escenaris probables de noves sequeres.

Confiar gran part de la solució a les dessaladores és poc sostenible, donat el consum energètic i el cost que té l’aigua obtinguda per aquest sistema. La solució ben segur que és multifactorial, barreja de moltes accions (algunes de conscienciació, altres de canvi de model de consum i també implementació d’obres hidràuliques) però no voler estudiar la possibilitat de connexió entre conques a Catalunya, és autolimitar-nos en el panell de solucions.

Però tampoc passa res si seguim instal·lats a polítiques porugues i a curt termini donat que els calendaris de la natura i dels gestors van per camins diferents: a la sequera d’ara ja ningú recorda els errors que va cometre el conseller Baltasar l’any 2008; tampoc a la que ve (hi haurà més sequeres) recordarem els del conseller Mascort, encara que queda per veure com serà aquesta portada d’aigua solidària (pel que sembla, els transvasaments només ho són si es fan amb canonades!).

Sempre ens quedarà la Moreneta, a la que es va encomanar el conseller de Medi Ambient l’any 2008... i amb èxit perquè va ploure.

Subscriu-te per seguir llegint