Noms de monstres

Multar les empreses que no volen tornar a Catalunya és el gen de Junts, el mateix d’on va sorgir l’1 d’octubre i la fugida i rendició immediatament posterior. És aquest gen alterat, malaltís, la negació de Convergència i del que els catalans som en essència. Multar empreses per allà on tenen la seva seu social –o el que sigui– és totalitari, bolivarià, com també s’ha dit, però sobretot és d’haver-n’hi més fora que dins. Hi ha hagut un error, que jo he procurant no cometre gaire però he d’admetre que alguna vegada se m’ha escapat, que és tractar Junts i els seus líders com si fossin interlocutors normals. Són un partit –i una gent– de per sota de la superfície. La seva llista de coses no encaixa amb les que hi ha a la cambra. No giren rodó, no hi toquen. I després fan el que fan i no són culpables perquè ningú no és culpable d’allò que no pot controlar; els culpables som nosaltres per haver-los pres seriosament, per haver pensat que Puigdemont era un líder internacional, un visionari, quan no és més que el fill escarriat d’un pastisser de poble. Vam creure que Jaume Giró era un estadista, un president pel Barça, un conseller d’Economia i és un senyor que ha deixat un desert d’ombres i enemics per allà on ha passat, ningú no el vol ni en pintura, ningú no confia en el ressentit en cap de Catalunya, aspirant a tot i aconseguidor de res. Més circ, el d’aquest tal Rius que fa de portaveu i quan surt per la tele sembla que les restriccions per la sequera ja hagin començat; per no parlar de la molt primera intel·ligència de l’Occident lliure que fa dir-se Míriam Nogueras, o de l’altre geni del futbol mundial que és aquest Albert Batet i que tothom sap com es va fer amb el seu lloc a la candidatura de Junts de 2017.

No en podem posar un tros a l’olla, de cap d’aquests, i després passa el que passa i encara en fem sorpresa. Artur Mas i Xavier Trias han expressat la seva indignació amb la proposta de multar les empreses que no vulguin tornar. És una indignació cínica, oportunista, perquè ells van permetre i patrocinar que CiU es trenqués, volgués copiar primer Esquerra i després la CUP i es convertís en el mòrbid deliri de Junts. Ells són molt més culpables que els del copet de ratera, precisament perquè sabien el que deien, el que feien i el que hi havia, i per no quedar malament i mantenir el poder van fer possible aquell desori, aquella desfeta. Ells són els principals culpables que haguem arribat fins aquí i la seva indignació amb la multa de les empreses és més comèdia sobre la comèdia que sempre han fet. De vegades em pregunto d’on treuen el nervi per sortir encara al carrer en lloc d’amagar-se sota el piano i no aparèixer mai més.

Junts sap que no té cap altre camí que el convergent, el camí convergent que Artur Mas i Xavier Trias, els dos grans irresponsables de la política catalana, dinamitaren. El camí convergent que és el de la realitat, la més letal enemiga d’un boig. El camí convergent de la mediocritat exacta del cor d’un català, aquesta mediocritat llefiscosa pel sucre enganxós que queda al coll de les ampolles dels medicaments quan no en tens cura. Això és un cor català, aquest sucre que després el tap no tanca i et penses que és culpa d’Espanya i que ha de declarar la independència. Tot gira al voltant d’una malaltia llarga i sorda, constant, que fa pena quan encara brota en algun jovenet però per sort jovenets que parlin d’aquestes coses ja no en queden gaires, i els que queden són tots de poble i es confonen amb el paisatge orgànic.

Junts sap que no té cap altre camí que continuar ingressada al sanatori de la realitat i que el tractament serà difícil i llarg. De tant en tant té recaigudes i fa veure que s’empassa la medicació i la llença a les escombraries i l’endemà toca tornar a començar, de bell nou, una altra vegada. Les multes a les empreses, l’amenaça de la unilateralitat. Hi ha dies que s’assemblen tant els uns als altres, i setmanes, que acaben pensant que no hi haurà sortida, però a poc a poc minven els fantasmes i les veus en la fosca deixen se sentir-se amb tanta intensitat. Algú hauria d’apagar la calefacció, perquè tanta calor fa venir son entre hores i després a la nit no dorms.

Estem parlant amb malaltons, hauríem de saber això sempre i no oblidar-ho. El que veuen a l’altra banda del mirall és un món de figuracions que només existeix en llur alterada imaginació. Els socialistes patiran una mica però el descrèdit de Junts i dels de Junts és imparable i a les darreres eleccions generals el PP català els va superar en vots. L’any que ve hi haurà eleccions al Parlament i la barreja de comèdia i malaltia serà insofrible fins i tot per als que fins fa ben poc havien volgut romandre en el dolç son. Hi ha un horitzó que s’allisa i que tant el PSOE com el PSC han sabut interpretar cadascú a la seva manera però igual de magistralment. Tal com el 1980 CiU i Pujol saberen fer un partit a imatge i semblança dels catalans, avui Salvador Illa i Pedro Sánchez han sabut entendre on és el centre exacte i plantar-s’hi.

La resta, molta bata blanca, gotets de plàstic amb les píndoles de matí, migdia i vespre, i corredisses al jardí dels interns que es posen entre ells noms de monstres i se’ls creuen.

Subscriu-te per seguir llegint