La setmana dels barbuts

Dilluns entrem en l’anomenada Setmana dels Barbuts que, tradicionalment, es considera la més freda de l’any. En la cultura popular catalana s’ha batejat així aquests dies perquè en el calendari hi coincideixen uns quants sants amb tota la barba: el dia 15 sant Pau Ermità i sant Maur Abad i, dos dies després, sant Antoni Abad. Diu la dita: Sant Antoni del Porquet, del gener és el disset.

Aquest sant barbut, amb un porc als peus, té molta tradició perquè és el patró dels animals i encara a molts indrets es conserva el costum de fer la benedicció de les bèsties domèstiques, que alguns encara recordem amb el capellà espargint-los amb l’aigua beneïda acompanyat dels escolanets proveïts amb la imprescindible bacina. Ara que tenim una llei de benestar animal i ja no es fan servir com a força de tir o de càrrega si no com a companyia -tret dels destinats a la cadena d’alimentació- les mascotes ocupen un lloc important en la nostra societat. El disset és, doncs, el seu dia.

És clar que, com que la major part de la gent ja no som «de missa» aquests coneixements es van perdent i si algun jove millennial se li acut agafar aquest diari i llegir-lo (que ja és molt suposar) segurament no li sonarà res del que he dit fins ara. Els temps canvien. Posats a buscar barbuts pensaríem primer en l’entranyable Hagrid, amic de Harry Potter o en el mag Gandalf del Senyor dels Anells. I és una pena que es perdi el coneixement del que la història de l’art ha anat fixant en la iconografia. Fins al punt que potser ja ha arribat el dia en què, visitant un museu o una catedral, serem incapaços d’interpretar el que tenim al davant. Fa pocs dies el Museu del Prado ha presentat la restauració de l’obra de Caravaggio David vencent Goliat, si encarem al meravellós quadre a molta gent de les noves generacions ens preguntaran qui era David i qui era Goliat, ignorants que el jove personatge bíblic va tenir bona punteria abatent amb una fonda al gegantí filisteu.

I, al final de la setmana dels barbuts, hi tenim un sant barbamec, amb el cos sense ni un pèl: Sant Sebastià, jove representat amb les fletxes amb que va ser martiritzat com fixa la història de l’art. Aquest també té molta tradició, de manera destacada a Tossa i Santa Coloma. Poca conya amb el Pelegrí de Tossa! D’avui en vuit, si no hi ha res de nou, en parlarem.