Catalans en el moment fundacional del projecte europeu

Aquest inici de 2024 es compleixen els 75 anys de la fundació del Consell Català del Moviment Europeu a l’exili. Sectors de la societat catalana van participar en el projecte europeu des dels seus inicis. Les següents línies espero que ajudin a posar aquesta vocació en context.

El mes de maig de 1948 es va celebrar el Congrés de la Haia on es van reunir homes i dones que van posar els fonaments del projecte europeu d’unificació i reconciliació. Del també anomenat Congrés d’Europa, presidit per Winston Churchill, en van sortir propostes tan concretes com la creació del Consell d’Europa, el Col·legi d’Europa de Bruges (pensat inicialment com a lloc de formació i trobada de joves alemanys i francesos), la proposta d’un Conveni europeu de Drets Humans i un Tribunal europeu així com els primers esbossos de la integració econòmica. Per part catalana hi van participar el Doctor Josep Trueta, exiliat al Regne Unit, i el Professor Josep Xirau, exiliat a França. La delegació espanyola la completaven Salvador de Madariaga (home molt actiu en els primers passos del projecte europeu) i Indalecio Prieto (exministre i en aquells moments president del PSOE a l’exili). L’èxit del Congrés i l’eclosió d’un europeisme d’acció van portar als promotors de la iniciativa, el Comitè Internacional dels Moviments per la Unitat Europea a que es constituïssin com a Moviment Europeu l’octubre d’aquell mateix any, impulsant una Europa unida i federal. 

Els polítics i intel·lectuals catalans i bascos a l’exili es van espavilar per constituir-se ràpidament com a interlocutors del Moviment Europeu internacional. Hi havia esperança en que l’onada democràtica arribés a Espanya. Els anys compresos entre 1945 i 1950 foren els que el règim franquista va estar més aïllat i en perill de ser derrocat per les potencies vencedores de la Segona Guerra Mundial. L’1 de març de 1946 França va tancar la frontera amb Espanya i el 12 de desembre de 1946 l’Assemblea General de Nacions Unides va aprovar una resolució instant als Estats membres a la retirada dels Ambaixadors acreditats a Espanya (només es van quedar els de Portugal, Argentina, la República Dominicana i la Santa Seu). 

El Govern basc a l’exili era el més ben organitzat i reconegut diplomàticament. Malgrat la seva extensa xarxa de contactes internacionals, no van ser inicialment convidats al Congrés de la Haia. Sembla ser que Salvador de Madariaga fomentava més una llista de participació de personalitats a títol individual que no de governs a l’exili. Com sigui i amb la perseverança que els va caracteritzar, el lehendakari Aguirre i la seva delegació van desplaçar-se a la Haia i van acabar essent registrats. En les actes publicades només van figurar com a invitats i no com alguns dels 750 europeus congressistes (entre ells Trueta i Xirau).

El Moviment Europeu internacional havia accedit a reconèixer un hipotètic Consell espanyol sempre que hi fossin incloses totes les tendències polítiques democràtiques. Salvador de Madariaga es posà en contacte amb el lehendakari a l’exili, José Antonio Aguirre per fer possible un òrgan interlocutor del Moviment europeu amb l’exili espanyol. El gener de 1949 es reuniren els governs basc -Aguirre i José Maria Lasarte- i català -Josep Irla, Carles Pi i Sunyer, Josep Tarradellas i Ramon Nogués- per abordar la creació d’un Consell Federal. 

El 7 de febrer de 1949 es va van reunir personalitats europeistes a la seu del Govern basc a l’exili a París per constituir el Consell Federal que era la federació dels nuclis català i basc amb altres europeistes espanyols opositors als règim. El Consell català com a tal es formalitzà el juny del mateix any i Carles Pi i Sunyer en fou el primer president. 

Entrats els anys 50, Enric Adroher i Pascual, conegut com a Gironella, va assumir la presidència del Consell Català a l’exili i en mantingué la flama viva fins que es reconstituí a l’interior amb el concurs de tots els partits polítics parlamentaris. Adroher va néixer a Girona el 10 de juny de 1908, inicià la seva militància en les files del comunisme per posteriorment passar a militar en el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) que acabà integrant-se en el PSC. Adroher fou un dels organitzadors del Congrés de Munich que reuní l’any 1962 els opositors al règim del General Franco de les diverses sensibilitats polítiques. També mal conegut com el «contuberni de Munich», terminologia de la propaganda franquista que s’ha mantingut viva fins als nostres dies, va ser la primera llavor del que anys desprès seria la transició política. Vencedors i vençuts de la Guerra Civil es van reconciliar en aquesta trobada patrocinada pel Moviment Europeu i es van fixar l’objectiu del retorn de la democràcia a Espanya. Lògicament, els vencedors de la Guerra Civil que van assistir a Munich eren persones que havien evolucionat cap a posicions crítiques, obertament disconformes, amb el règim franquista. Poc es parla de la importància d’aquesta primera passa patrocinada per la comunitat de democràcies europees i segurament animada pels Estats Units. 

Un cop Adroher va tornar a Catalunya va tenir fundades aspiracions de concórrer a les primeres eleccions a les Corts Constituents per Girona. Pretenia ser diputat però al final el seu lloc fou ocupat per Ernest Lluch. S’escapa del propòsit d’aquest article desenvolupar més perquè aquest fet es produí. 

Anys després, un altre gironí va presidir el Consell Català del Moviment Europeu, Lluís María de Puig que ens deixà el 12 de desembre de 2012 en exercici de la responsabilitat. Precisament De Puig va ser un dels millors estudiosos d’Adroher Gironella. 

Fa 75 anys que el Consell Català del Moviment Europeu anima els valors de l’europeisme en un país que mai ha viscut brots rellevants d’euro escepticisme. Esperem que també sigui així en el futur. Les eleccions europees a les quals estem convocats d’aquí a cinc mesos seran una magnifica oportunitat per tornar a parlar dels beneficis de l’aprofundiment i l’ampliació del projecte europeu.

Subscriu-te per seguir llegint