Els 40 anys de TV3

El concepte dels 40 anys entesa com la mida simbòlica d’un fet de llarga durada es va fer fort per definir el període de Franco al front de la dictadura i per tant insuportable pels seus adversaris. De fet no varen ser mai 40 anys. Són 36 si ho comptem des del final de la Guerra Civil o 39 des de el començament el 18 de juliol de 1936 amb el «alzamiento nacional» contra la República. 40 anys en una persona, atenent a la durada estadística de la vida dels catalans és pràcticament mitja vida. Que TV3, pels que l’hem conegut des dels seus inicis en edat adulta, arribi a aquesta fita ens impressiona. 

El popular periodista esportiu José María García en els seus programes radiofònics nocturns dels anys setanta i vuitanta, quan havia de criticar algun aspecte de la programació de Televisió Espanyola, afegia irònicament que malgrat tot reconeixia a TVE la condició de millor televisió d’Espanya. No costava gaire, doncs la llavors primera cadena i la segona (també dita UHF) actuaven en règim de monopoli, com una part més de l’administració estatal. Un fet fàcil d’entendre en una dictadura però que també passava a gran part de països europeus com ara França, que tenia un règim plenament democràtic i en aquest cas per raons difícils d’entendre sense entendre el context europeu posterior a la Segona Guerra Mundial.

El fet concret és que el naixement de TV3 i d’altres televisions autonòmiques com la basca, madrilenya, andalusa o valenciana suposaven trencar el monopoli i donar un altra opció als espectadors. Això era extraordinari. En el cas de TV3 en català i amb voluntat de qualitat. Durant aquella etapa aquestes noves cadenes desafiaren la situació amb una programació molt atractiva. Encara faltaven mitja dotzena d’anys perquè fossin autoritzades les televisions privades: Antena-3, Tele5 i Canal+. Des d’un punt de vista professional, suposava una ampliació dels continguts com a conseqüència dels repte de la competència, ara mesurada per conèixer l’audiència i amb la incorporació de nous professionals i productores.

Una anècdota pel que fa a la mesura de les audiències. TVE en monopoli intentava conèixer què pensaven els espectadors a través de l’anomenat «panel de aceptación de programas» que no era altra cosa que milers d’enquestes telefòniques. La setmana abans que es posessin en marxa el primers audímetres instal·lats a les cases dins d’un univers representatiu del conjunt del país, el guanyador de carrer era Informe Semanal. A la setmana següent es comprovava amb les noves dades que en realitat el més vist era el concursEl Precio Justo. Demostració que la feina fina dels enquestadors consisteix en detectar qui t’enganya i qui diu la veritat.

El naixement de TV3 i de les altres televisions autonòmiques no fou fàcil. El llavors govern socialista de Felipe González no tenia cap desig d’acabar amb el monopoli de TVE perquè la controlaven políticament còmodament instal·lats en una majoria absoluta aclaparadora. L’aixeta de la televisió privada la tenien ells i la mantingueren tancada fins els anys noranta però no era tant fàcil barrar el pas a les autonòmiques perquè hi havia escletxes legals començant pel propi Estatut vigent i la legislació que regulava RTVE. Durant un temps més que conflictivitat hi havia una autèntica guerra entre el governs central i els autonòmics. De fet TV3 va haver de crear una xarxa d’emissió pròpia. La manera era llogar un terreny al costat dels 21 reemissors que tenia TVE a tota Catalunya i replicar-ho amb una nova caseta i antena ja que les ubicacions eren tècnicament encertades.

A aquest mateix diari, ara fa 40 anys, solia atendre les informacions relatives al naixement de TV3. Unes setmanes abans de l’inici de les emissions oficials vaig publicar una plana sencera destacant alguns aspectes de la programació que oferiria TV3. Dies després d’aquest article va venir a Girona a presentar la nova cadena el seu director, Alfons Quintà, persona que ha estat objecte d’un llibre de gran ressò, El fill del xofer de Jordi Amat i que ara es convertirà en una sèrie televisiva. Un periodista notable però també tot un psicòpata. Abans de començar l’acte va demanar per mi per matisar educadament un tema del meu article relacionat amb un contracte amb el Barça. Va dir-me que l’anés a veure al seu despatx per parlar més a fons. Em va donar cita unes setmanes després. Era al matí i em portaren un cafè, al migdia un entrepà mentre seguia esperant i a les set de la tarda la secretària m’informava que el dia seguia complicat. Jo mateix n’era conscient amb els crits que escoltava des de la saleta. Vaig marxar sense dir res tornant a Girona. Fins avui.

Subscriu-te per seguir llegint