La Quima, atleta catalana de l’any

Si a la muntanya en Quim se sent Quima, fa santament de competir contra altres senyores i endur-se el pernil de premi com a primera classificada, així la gent podrà dir que quins pernils té la Quima. La muntanya és molt rara, amb les seves pujades, els seus pins, els seus rierols i les seves cabres guimbant, no és estrany que provoqui metamorfosis sexuals en els humans. L’aire pur és traïdor, estem tan acostumats a respirar el fum de les ciutats, que un se’n va a la muntanya i, a la que infla els pulmons pensant omplir-se de salut, li pot passar qualsevol cosa, fins i tot sentir-se dona. Si acceptem amb un somriure que a vegades un home asseguri sentir-se com un xaval -fins i tot el felicitem-, per què no hem d’acceptar que se senti senyora. Més d’un cas hi ha hagut, el que passa és que, com que no són esportistes, no ha transcendit, a qui li ha d’importar que a 1.500 metres d’altitud en Josep es senti Josefina, si tot queda entre la muntanya i ella i tampoc guanyarà cap pernil. La Llei Trans es va fer pensant en aquestes tessitures, segurament un dia l’exministra Montero -o Montera- se’n va anar de pícnic amb en Pablo Iglesias de la seva ànima tot esperant una bucòlica rebolcada després del tiberi, però en patir aquest la transformació de gènere habitual en alta muntanya, es va quedar amb les ganes. Situacions com aquesta fan pensar, i més si ets ministra. Així va néixer la Llei Trans, per a regular el revoltim i que, qui se senti dona, es converteixi en dona i pugui endur-se un pernil a casa.

A les dones això no els agrada, ja que consideren que la Quima continua tenint el cos d’en Quim, cosa que li atorga avantatge per a córrer muntanya amunt. No els falta raó. Que malgrat la seva feminitat sobrevinguda, la Quima encara disposava d’atributs masculins, era palpable, amb perdó. La muntanya no ha aconseguit encara transformar un cos d’home en un cos de dona, si més no de moment, tot arribarà. Però l’alternativa hauria estat obligar a la pobra Quima, amb tota la seva testosterona i tot el seu pèl al pit, a competir contra homes. Imaginin que els guanya. Com es prendrien aquests atletes, federats per a més inri, que una tal Quima travessés la meta abans que ells? Per a evitar danys en l’autoestima d’aquests esportistes, el millor és que la Quima -abans Quim i quan acabi la cursa, Quim altra vegada- corri amb les seves congèneres la prova femenina. Si després vol repartir entre totes el pernil a tall de compensació és ja cosa seva, no hi estarà ni molt menys obligada. Ni tan sols obligat.

Els altres competidors masculins van continuar sentint-se homes, es veu que no a tothom l’afecta igual el mal de la muntanya. A vegades es manifesta més tard, s’ha donat el cas de qui va anar a escalar com a home i en tornar a la llar es va obstinar a donar-li teta al nen, per a desesperació del famolenc nadó. Aquests fets són cada vegada més freqüents. Irene Montero, o Montera, o qui quedi allà de Podem, hauria d’impulsar una modificació de la llei perquè, qui se senti dona, a més de guanyar pernils pugui alletar els seus fills, o els fills dels altres en cas d’imperiosa necessita. A Espanya aquestes coses se solucionen a base de legislació.

Sostenia Julio Camba que la muntanya, en lloc d’inspirar-lo -com feia amb altres escriptors- l’avorria tan sobiranament que li venia son. A mi també em passa, però ara que sé el que ocorre allà dalt, penso que potser es tracta de depressió postpart, que si un pot sentir-se dona, bé ha de poder deprimir-se després de parir, encara que sigui sense parir. Si els concursos de Miss es celebren quasi sempre a nivell del mar i no a la muntanya, és per a evitar-nos la visió de senyors amb bigoti i paquet prominent, desfilant amb la banda de Miss Simpatia. I a més, amb tota la raó del món, gràcies a l’exministra. Faria bé la Quima, o en Quim, de compartir el pernil amb la Montero, que de ben parits és ser agraïts. O agraïdes.

Subscriu-te per seguir llegint