«Make the carxofa great again»

Tot i que deploro les protestes i les demostracions, sobretot les que lesionen els drets dels altres, crec que els pagesos tenen raó en les seves reivindicacions. El que passa és que aquest col·lectiu sempre ha comès els errors propis de les persones poc intel·ligents i d’una banda ha estat d’esquerra i s’ha organitzat a través de sindicats molt esbiaixats per aquesta ideologia i amb líders ben babaus; i de l’altra s’han deixat manipular pel discurs ecologista que clarament els ha perjudicat i ara se n’adonen. De fet, la primera mesura que ha pres la Unió Europea per calmar-los ha estat eliminar les restriccions en l’ús dels pesticides, unes restriccions que tant reclamaven els Verds i que d’una manera tan notable perjudiquen l’explotació pagesa.

Una altra mesura que reclamen els que protesten és l’abolició de tanta paperassa com ara cal, en aquest embogit excés de burocràcia que sempre proposa la subcultura funcionària, tan d’esquerres. És aquest estatalisme empobridor, depriment, exsoviètic, que torna encara més sinistra la maquinària governamental i la converteix en piconadora implacable per destruir cada esperança de l’home lliure.

També en els toros hi ha aquest fals debat, i lamentable, entre el ramader i els animalistes. Si no fos per la Festa Nacional aquesta espècie deixaria d’existir, deixant de banda que sempre és molt més noble i molt menys traumàtic morir a la plaça que en els terribles escorxadors.

Els pagesos també exigeixen polítiques aranzelàries per als productes estrangers, especialment si vénen de països que no paguen correctament els seus treballadors. És competència deslleial, diuen, i tenen raó.

En el que no tenen raó és a insistir a ser d’esquerres. Aquestes mesures que reclamen, totes elles, constitueixen el cos ideològic del president Trump i aquests foren els principis que inspiren la seva presidència. Ell també va protegir els productes americans, va inventar-se les balances comercials amb països com Mèxic, que no paga els Drets Humans dels seus treballadors i va protegir el camp de les ideologies verdes. La dreta entén el camp. L’esquerra no l’entén, i per això el compra amb subvencions i subsidis. Make the carxofa great again.

Els camperols catalans haurien de tenir la valentia d’assumir ells, primer, el que tant exigeixen als altres. Haurien d’entendre i d’explicar que les seves urgències són contràries a la manera de pensar d’aquell que feia dir-se Joan Caball i que han après que l’esquerra destrueix la lògica del negoci i la creació de riquesa, i que l’ecologisme és contrari a la natura i que només la dreta conservadora, i fins i tot reaccionària, entén llurs necessitats i fa polítiques per defensar-les. Els pagesos, abans d’exigir, haurien de demanar disculpes pel que han votat durant tots aquests anys, i fer un comunicat per explicar que es van equivocar, i a qui votaran a partir d’ara i per què. El que no poden fer és exigir canvis polítics sense reconèixer que ells han patrocinat amb la seva lamentable manera de votar les polítiques que els han enfonsat i per això es queixen.

Els plantejaments pagesos, qui millor els representa en aquests moments a Espanya és Vox. Això cal dir-ho i sobretot cal entendre-ho, per saber on som. Primer perquè hi ha una retòrica molt estesa sobre la defensa del camp feta des de la ciutat, la defensa naïf, paisatgística, folklòrica i que després no vol enfrontar-se a la realitat. És aquesta defensa bucòlica de la pagesia que no entén que els animals els criem per matar-los i menjar-nos-els; és aquesta exaltació dels productes de proximitat o de quilòmetre zero que després no vol assumir el racisme de no voler el que fan els altres. Cada tomàquet que exigim que sigui d’aquí és un tomàquet que no comprem al Tercer Món, que només té els tomàquets que nosaltres li comprem per sobreviure. No em sembla ni bé ni malament comprar tomàquets catalans però la retòrica dels productes d’aquí no és innocent respecte dels productes d’allà; tal com passa amb la immigració, que no guarden proporció els discursos bonistes que sovint fem amb les queixes amb què després ens fem les indignades quan els serveis sanitaris estan col·lapsats o ens roben el rellotge als barris complicats.

No m’interessen els pagesos, ni el quilòmetre zero, ni la proximitat del tomàquet, ni tan sols el tomàquet. Estimo el talent, la intel·ligència, la ciutat, els productes sintètics, i el meu gran projecte vital és drenar i asfaltar l’Amazones per construir-hi parcs d’atraccions i restaurants, sota una gran esfera de vidre tractat que asseguri una temperatura constant de 17°. Com més lluny de la natura, millor. Com més artifici, més felicitat. M’agrada el que es domestica i se sotmet, m’agrada guanyar. Contra la pastanaga, la tecnologia. Vull el perfum de les coses, la metàfora. I que res al meu plat no tingui la forma original. Jo de fet em podria permetre ser d’esquerres, fins i tot futurista, que és l’esquerra més pura, és a dir, el feixisme.

Però no és la meva voluntat, ni el meu caràcter. Hi ha un humor de les coses que m’ha impedit sempre ser un fanàtic, anar en tractor, menjar carxofes, creure que la meva identitat pot ser nacional, ideològica o racial. Hi ha una sobretaula a Jondal, Ibiza i la resta són maneres de passar l’any.

Subscriu-te per seguir llegint