Tot esperant alguna cosa més

L’afició excursionista de Girona havia organitzat en vàries ocasions unes sortides que tenien una ressonància sentimental i muntanyenca molt especial; aquelles excursions tenien un nom, repetit: «Comiat a Sant Romà de Sau». La construcció hidroelèctrica amb l’embassament de Sau ja deixava entreveure que quan el Ter aniria omplint la guardiola dels seus aiguats el paisatge canviaria totalment. Les entitats excursionistes, sempre sensibles als batecs d’aquest país, subratllaven la substància d’aquell canvi, per inundació necessària. Actualment la declaració de sequera ens ha canviat la vista del mirall del Ter i ens ha retornat el carismàtic campanar de Sau, com si plantés cara als enginyers que el varen inundar, ara deu fer més de 60 anys.

 L’embassament de Sau i tota la seva parentela, ara igualment eixuts i tristos, poden ser motiu de reflexió sobre aquesta realitat tan insegura com és una època de sequera amb conseqüències sobre l’energia. Tot i que a Catalunya no ens servim exclusivament de l’energia hidràulica (no podríem) la seva aturada pot remoure alguna màquina d’alguna reflexió en temps de gravetat climàtica.

El llibre Energia sobirana, de Ramon Tremosa i Jaume Morron, és una obra directa i entenedora que haurien de llegir tots els polítics i gestors del present i del futur per a fer-se càrrec de les urgències de la qüestió. Catalunya necessita una energia que ara mateix no tenim. Les possibles solucions, plaques solars, molins de vent i etc, destorben i desfiguren el paisatge. Fatalment, sí. 

 Però fa un cert malestar llegir la notícia d’un ajuntament català que augmenta sensiblement el seu pressupost municipal per així poder lluitar administrativament contra unes futures instal·lacions que obtindrien energia. Mentrestant, les comarques gironines només generen el 2% de tota l’energia que consumim. «Hi ha una Administració que té por amb les energies renovables», es va dir a les Jornada d’Energies Renovables (Diari de Girona, 23-11-2022). Està per fer el gran debat urgent i executiu.

D’un tema que fa basarda a un altre també de gravetat. El nivell del mar està pujant i com a conseqüència les estructures de primera línia s’han de moure en retirada. Les vies del tren estan condemnades. Ja no valdran aquells incomptables camions de sorra que es posaven en moviment des d’aleshores que d’aquest tema se’n deia «Regiones devastadas». Per lògica: si els molins de vent s’han de posar allà on bufa el vent, les vies del tren no es poden posar allà on el mar està pujant de nivell.

Torno a llegir l’escrit fins aquí i ho veig molt negre. Si cal, perdoneu. La persona gran que portem a dintre fa recordar temps pretèrits, el de les famílies humils amb targeta de racionament, salconduits per viatjar, censures, fiscalia de taxes, prohibicions de tota mena començant pel català. I més cap aquí, també, una epidèmia. Serà inevitable que a la vida d’un poble sempre s’hagi d’estar esperant alguna cosa més.

Serà qüestió d’anar aplegant més estimació per un altre demà. I tornar obrir aquell poema que va encendre Ventura Gassol: «Foc nou, baixa del cel i torna a prendre. Ja ha sonat l’hora d’esventar la cendra, oh pàtria de les tombes flamejants.»

Subscriu-te per seguir llegint