Escoltar, pas bàsic per al veritable diàleg

Fa temps vaig llegir un conte curt (crec que de Dorothy Parker) que tractava d’una parella de nuvis que viatjaven en un tren. El diàleg transcorria de forma estranya, sentia una espècie de neguit fins que ho vaig entendre. El que passava és que no dialogaven, cadascú deia la seva, no hi havia interacció. Literàriament era una meravella, fer entendre això sense dir-ho explícitament és realment impressionant. Però això de no escoltar-se és més corrent del que sembla, o què es pensen que passa quan un diputat surt a la tribuna amb un discurs escrit per respondre a un representant d’un altre grup. Res del que hagi dit el primer influeix en el discurs del segon.

El passat dijous l’expresident Zapatero va estar a Barcelona i va fer una defensa aferrissada del diàleg, sobretot de la necessitat d’escoltar i reflexionar sobre el que pensen els adversaris polítics i des d’aquesta perspectiva va defensar el diàleg i els acords amb els independentistes. Amb el seu optimisme habitual va dir emfàticament que Espanya mai havia estat tan bé com ara. La setmana passada jo defensava que en política econòmica i exterior el govern Sánchez ho està fent bé però crec que, precisament en l’aspecte del diàleg sincer, estem en un temps obscur. No hi ha canals de comunicació entre els dos grans partits ni entre els blocs que s’han format a l’entorn d’ells. Tampoc tinc clar que el diàleg PSOE-Junts es basi en escoltar de veritat les posicions de l’altre (el pacte que van subscriure era simplement una constatació dels desacords posats blanc sobre negre en què cada un explicava el seu punt de vista i només al final deia que Junts donaria suport a Sánchez i que explorarien possibles punts d’acord). Estem en un moment, no sols a Catalunya i Espanya, sinó al món, en què reivindicar el diàleg sincer i els acords m’atreviria a dir que és revolucionari.

Caricaturitzant podríem dir que en política hi ha dues formes de procedir: 1) escoltar, dialogar i pactar per resoldre els problemes o 2) partir de la idea de que sols nosaltres sabem el que cal fer, tenim la raó i, per tant, no hem ni d’escoltar, ni dialogar i menys fer pactes. La segona és l’actitud, per exemple, dels nacionalismes excloents i dels dogmàtics. Posaré alguns exemples per entendre millor i allargar la mirada al problema. Un professor polonès va visitar per primer cop Granada. De tornada va passar per Barcelona i quan li vaig preguntar per Granada, es va posar neguitós i va començar a dir incongruències. El motiu era que, per ell, era impossible entendre una ciutat que tenia una església catòlica al costat d’una sinagoga i una mesquita. La convivència que va donar lloc a una cultura excepcional barrejant pensaments religiosos diferents, era incomprensible per a un investigador d’un país majoritàriament catòlic. Anne Applebaun a L’ocàs de la democràcia explica com s’han creat els partits populistes especialment a Polònia i també a altres democràcies com Espanya o EUA, partits que reneguen del diàleg per tancar el país en un dogmatisme autocràtic. Amin Maalouf a La roca de Tainos explica com es va desmuntar la convivència al Líban, paradís del diàleg i la tolerància, com els que volien parlar amb tothom van ser forçats a escollir bàndol. Un exemple de com el diàleg pot resoldre problemes és el d’Irlanda del Nord que acaba de nomenar Michelle O’Neill, líder del Sinn Féin, nou cap del govern autonòmic completant la normalització que va començar amb els acords d’octubre pel quals el Sinn Féin va abandonar la lluita armada. A Espanya no hem aconseguit normalitzar Bildu, el PP (i Vox) continuen tractant-lo com els representants d’una ETA que va desaparèixer fa anys i qualsevol relació (i ja no diem pacte) amb ells és tractat com un afront a la democràcia.

Javier Solana en el llibre Testimoni d’un temps incert explica vàries negociacions de les que destacaria la de l’acord nuclear amb els iranians, que abasta un període d’onze anys. Del que explica s’extreu que quan un intenta de veritat pactar alguna cosa, ha de tenir clar on vol o pot arribar i tenir paciència, hi ha avenços i retrocessos i cal trobar el forat per avançar en cada moment. Solana també deixa clar com són d’importants les relacions personals entre els negociadors. Segons Zapatero, Pedro Sánchez intenta pactar amb els nacionalistes i independentistes per aconseguir retornar-los a la política espanyola. Si amb ERC, el PNB o Bildu les coses funcionen més o menys bé, tinc els meus dubtes que sigui així amb Junts. El PP s’oposa al pacte en si i considera intolerable el preu que s’està disposat a pagar. Cal recordar, però, que l’esclat de l’independentisme és fruit del recurs d’inconstitucionalitat que el PP va interposar contra alguns articles de l’Estatut de Catalunya aprovat al Congrés i ratificat pel poble de Catalunya el 2006. A més d’això, mentre recorrien l’Estatut van copiar alguns articles motiu del recurs en la reforma d’Estatuts d’altres CCAA impulsats pel PP. Tampoc avui el PP dona cap possible solució per resoldre el problema que no sigui un 155 permanent, il·legalitzar els partits independentistes o oposar-se frontalment a tot el que facin els socialistes. 

Acabo amb alguns signes esperançadors com el govern del Sinn Féin a Irlanda del Nord. A Espanya s’ha iniciat el camí per a una possible renovació de l’òrgan de govern dels jutges (amb la mediació europea) i s’han firmat acords entre el govern Sánchez i algunes CCAA governades pel PP, la ministre Ribera en va firmar un amb el president andalús per Doñana i acaba d’acordar amb Aragonès i el president valencià traslladar aigua de la dessaladora de Sagunt en vaixell a Catalunya. No sóc ingenu i sé que en tant no hagin passat les eleccions gallegues i europees la cosa no té recorregut, però són fets esperançadors.

Subscriu-te per seguir llegint