Embolica que fa fort!

He posat com a títol una locució interjectiva en català que indica que una situació s’està complicant. Quina situació? Aquesta setmana, la dels pagesos, romanen d’actualitat la catalana i l’espanyola en general. No es pot parlar, per tant, d’una sola, puix en els tres àmbits es posa de manifest el que deia l’intel·lectual franco-anglòfil-nord-americà George Steiner en un article publicat l’any 2016 (1 de juliol) al suplement Babelia de El País: «Ja no tenim temps de tenir temps». Hi afegia que «mai l’acceleració gairebé mecànica de les rutines vitals ha estat tan forta com avui (...) cal tenir temps per buscar temps i una altra cosa: no cal tenir por del silenci (...) només el silenci ens ensenya a trobar en nosaltres allò essencial». Diu Ignacio Jiménez Soler (La nueva desinformación, 2020), en defensa de Steiner, que allò que aquest advertia «és essencialment una conseqüència del frenesí de la interconnexió» atès que «vivim en múltiples micromoments de concentració silenciosa, però que emet crits continus cap a l’exterior interconnectat a través dels canals socials». És el que ha passat amb les tractorades viscudes (i patides) aquesta setmana. El silenci dels mitjans de comunicació i dels actors polítics, singularment, respecte de l’aigua i els seus efectes sobre el camp no han servit per avançar-nos al mal temps, sinó per no fer res de res, i és quan ve el llop que tot esclata. Ja no tenim temps de tenir temps: tot el que ara se’ns diu en forma de projecte-promesa és per a un futur que no sabem si futur serà. 

Ho deia l’altre dia: desprès de riure’ns del general Francisco Franco i de les inauguracions dels pantans, les imatges de les quals en arribàvem mitjançant el No-Do al no disposar-se de televisió, res no s’ha fet. A Catalunya, l’excepció es diu president José Montilla (PSC), amb un embassament i dues dessaladores d’aigua de mar. Molt parlar del canvi climàtic, com si això depengués dels catalans, i poc pensar, dir i escriure que un dels seus efectes més immediats seria la sequera. M’ho deia abans d’ahir un argentí establert a l’Empordà que companys de viatge fórem tot tornant de Barcelona en tren: «Ustedes se ha distraído con el asunto de la independencia y no se han preocupado por su país». Vaig haver d’assentir, doncs penso el mateix. I mentre seguim sense pluja i ens divertim amb el mantra de l’estúpid «ho tornarem a fer» i altres bestieses, com ara l’amnistia, totes les poblacions de la Costa Brava amb la única excepció de Blanes, encapçalades per l’ineficient Consorci Costa Brava-Girona segueixen bevent del Ter i de quatre pous. Més aigua que al mar no n’hi haurà mai al nostre riu de referència. 

El president Pere Aragonès, que ho és de la Generalitat de Catalunya, segueix l’estel del nostre il·lusionista Xavier Sala, en Xevi, i pretén que les paraules vinguin a substituir la manca de fets. Ho fa en seu parlamentària i fora de la mateixa. És un bla, bla, bla de tebeo que mai no podrà superar les fantasies dels professor Franz de Copenhaguen. Però a diferència del mag Xevi, ni ens sorprèn gratament ni ens entusiasme; simplement en aixeca la camisa...i això, a aquestes alçades de la pel·lícula, està més que gastat. Que li ho preguntin als pagesos: les respostes rebudes foren: aquesta no és competència nostra, aquella tampoc i l’altre de més enllà encara menys. Li ha passat el mort a Europa i al seu costat Pilat queda com un imbècil. A Europa i als municipis de Catalunya, a qui pretén traspassar la irresponsabilitat d’ésser un inútil en estat hieràtic. Si patim per aquesta tipologia de gestors de la cosa pública, més patirem quan l’aixeta no ens ofereixi ni una gota d’aigua o quan els nostres camps no produeixin o quan els nostre ramaders es vegin amb la necessitat de sacrificar ovelles, cabres, vaques i toros. Ho serà fins i tot el de Monells, aquell que sense moure’s de la finca Camps i Armet (Diputació de Girona) prenya totes les vaques de les nostres comarques sense conèixer-ne cap. Podem observar que ERC és un zero a l’esquerra governant el país i que la Generalitat és menys que una diputació mal portada. Anem bé!. 

Finalment, el pretès heroi Pedro Sánchez no guanya per ensurts. Quan no és JxCat i la seva demència política, en concret la de qui els mana sense ésser militant, tot un record Guinness, ho és Alberto Núñez Feijóo fent-li oposició de la forta, i quan aquest dos descansen, els pagesos i els ramaders s’alcen en pla francès, aquell que invoca Maria Antonieta sense nomenar-la i que prediu la fi d’un cicle, s’anomeni Emmanuel Jean-Michel Frédéric Macron o simplement Pedro, o les enquestes li prediuen una ensorrada a Galícia. El cap d’Estat del país veí sempre pot dir que no va a eleccions perquè la Constitució li ho prohibeix, però el madrileny no pot dir el mateix per més que Iván Redondo, el seu ex-cap de Gabinet, li ensucri totes les salses al psoeista La Vanguardia, el diari de referència de les cada vegada menys ennoblida i més caducifòlia classe elitista de Barcelona, atès que allò de la burgesia ja fa temps que entrà a la història. Com diu el professor Manuel Castells, avui el poder es troba en la comunicació (i no pas en el Liceu, afegeix un servidor). Els socialistes ja no distribueixen la riquesa, com encara diuen, sinó la ignorància. I no se n’adonen que Felipe González va encarregar-se de reduir-la als mínims històrics. Quan la ideologia pot al sentit comú, tot se’n va en orris. I ens trobem en una estressant absència de seny.

Consulta aquí totes les notícies de Diari de Girona