El poder intocable de les Terres de l’Ebre

L’abril de 2008, l’aleshores president de la Generalitat, José Montilla, va instar al delegat del Govern a les Terres de l’Ebre, Lluís Salvadó, a presentar la dimissió si persistia en la seva oposició a construir un mini-transvasament com a solució parcial a curt termini de la sequera que patia Catalunya en aquells moments. Van guanyar ERC i Lluís Salvadó: ni es va fer el mini-transvasament, ni ell va dimitir. Ans al contrari, uns anys més tard, Salvadó, conegut pels seus comentaris sobre les mamelles de les conselleres, va ser el braç dret de Junqueras a la conselleria d’Economia durant el procés i actualment presideix el Port de Barcelona amb la gens menyspreable remuneració de 122.703 euros anuals. Durant els anys del tripartit, les Terres de l’Ebre estaven representades per l’anomenat «clan de l’avellana», amb Josep Lluís Carod-Rovira i Josep Bargalló, que van ser consellers en cap, i Ernest Benach, president del Parlament, com a caps visibles. Un jove Lluís Salvadó era el seu home al territori.

Les Terres de l’Ebre són intocables des de fa anys per a qualsevol govern nacionalista, sobretot per ERC. Per l’aigua i pels correbous. L’any 2010, el Parlament català va prohibir els toros, però no els correbous per evitar una revolta al sud de Catalunya, on gairebé cada municipi té el seu espectacle estiuenc, la majoria molt desagradables. Mentre ERC va ser un dels principals defensors de la prohibició dels correbous a Torroella, Olot i Roses, Lluís Salvadó qualificava l’any 2014 d’«atemptat suïcida voler regular els temptejos amb bous». De fet, el preàmbul de la llei que regula aquestes activitats diu que «configuren un element central en les celebracions populars d’un bon nombre de poblacions de Catalunya», i es queden tan amples. Hipocresia amb denominació d’origen català.

Ara, amb la pitjor sequera que es recorda a Catalunya, i malgrat que la setmana passada els embassaments de Mequinensa, Riba-roja i Flix van obrir comportes per deixar anar aigua (superen el 80% de la seva capacitat), el govern català d’ERC acaba de rebutjar la interconnexió de les aigües de l’Ebre amb la xarxa metropolitana de Barcelona, fent cas omís al manifest presentat el passat mes de desembre per tres col·legis professionals d’Enginyers (Camins, Agrònoms i Industrials) i el d’Economistes, que alguna cosa hi deuen entendre, per interconnectar les xarxes regionals d’aigua de Catalunya per afrontar l’actual sequera. Entre el pànic a la reacció de les Terres de l’Ebre i la cultura del no a tot, que es va imposar fa anys a Catalunya, el resultat és una paràlisi absoluta en tots els sectors del país, el de l’ensenyament, el de la sanitat, el de l’energia, el de l’aigua, el de les infraestructures. No tenen solucions per a res, ni tan sols han dotat de recursos als Ajuntaments per reparar la xarxa d’aigua.

 Arrosseguem el criteri que es va imposar amb la sequera de 2008 sobre el que es va definir com una «nova cultura de l’aigua», contrària als transvasaments, i que ha servit per tancar totes les portes a qualsevol portada d’aigües, ni tan sols provisional, des de l’Ebre i tampoc del Roïna, que CiU va proposar fa anys, ignoro si factible o no, per no molestar al sud de Catalunya. En canvi, han deixat que el Ter morís progressivament després d’un transvasament inaugurat el juliol de 1966 pel dictador Francisco Franco, a qui havia convençut l’alcalde de Barcelona, José María de Porcioles (natural d’Amer, coneixia bé el riu Ter).

Quinze anys després d’aquella sequera, estem igual. Com deia fa uns dies Narcís Prat, catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona, no es van fer les inversions necessàries per qüestions polítiques durant el període 2009-2017, que va coincidir amb els anys del procés. Han tingut temps més que suficient per aprendre, en aquest aspecte, d’un país desèrtic com Israel, que genera tota l’aigua a través de dessaladores i de reciclatge, però no han fet res de res. Catalunya és la comunitat autònoma del Mediterrani amb menys dessaladores, per això ara haurem de portar aigua amb vaixell des de Sagunt i amb la incertesa de no saber quan es tornaran a omplir els pantans. Pretenen construir l’Estat català i, en una conjuntura d’extrema sequera, l’única solidaritat que han trobat és la d’Espanya i la Comunitat Valenciana, mentre la meitat humida del país nega l’aigua a l’altra meitat seca.

Consulta aquí totes les notícies de Diari de Girona