Independència judicial? Per una millor justícia

Que la burocràcia i la lentitud són mals endèmics que afebleixen la confiança en la justícia i posen en qüestió el funcionament dels tribunals, és una realitat preocupant i innegable, al mateix temps que inadmissible. Només cal passejar-se qualsevol dia pels jutjats de qualsevol jurisdicció per adonar-se que la justícia, en general, no acaba de funcionar amb la celeritat necessària, ni l’eficàcia esperable d’un servei tan essencial per a la societat. I és curiós que només quan algunes resolucions o criteris judicials afecten temes d’interès pels polítics professionals és quan més es critica el sistema judicial, i la judicatura, de manera exacerbada, agra i no sempre coherent ni prudent. Que el sistema judicial i el funcionament de la justícia té dèficits estructurals, des de la lentitud injustificable, fins a la burocratització excessiva, o la politització de les màximes instàncies judicials, és una realitat de sobres coneguda i no corregida pels que ara es posen les mans al cap.

Hem de partir de considerar que el poder judicial és un dels tres poders de l’estat, juntament amb l’executiu i el legislatiu, i que per a garantia d’una societat lliure i democràtica ha de mantenir la seva independència, quedant sotmès al compliment de la llei i la cerca de la justícia. Però poca cosa han fet els polítics, que estan al capdamunt del poder executiu i legislatiu, per garantir tal independència, ja que sempre han intentat incidir, manipular i condicionar els màxims òrgans del poder judicial, oblidant sovint la responsabilitat pròpia de contribuir a fer lleis justes i vetllar pel bé comú i l’interès general. La coordinació, la col·laboració i relació dialogant i àgil entre els tres poders, i el respecte mutu és una obligació, una necessitat i un deure per afavorir el bon funcionament de la societat, des de la transparència, la coherència amb les pròpies obligacions i l’exemple i servei per a la ciutadania. Fer lleis justes, sense obscurantisme ni interessos inconfesables, no legislar a la lleugera, segons la conveniència política del moment o d’un partit o grup de pressió. I pel que fa als jutges, jutjar i aplicar les lleis amb sentit comú i humanitat, però amb celeritat i eficàcia, és afavorir la convivència i la protecció del bé comú, tot facilitant un tracte igualitari davant la llei i els tribunals.

No és comprensible ni admissible, èticament, que els partits polítics es barallin per obtenir quotes de influència i poder entre els estaments judicials. Fa massa anys que això dura i potser seria hora de posar-hi remei. No s’entén perquè els jutges i magistrats no reclamen més mitjans per evitar la tediosa i inadmissible lentitud de la justícia, quan haurien de ser els primers interessats en el funcionament d’aquest essencial servei públic. La seva independència és una condició per actuar amb llibertat, però també han d’actuar amb diligència, compromís amb la justícia i respecte a les lleis i drets de les persones, i amb celeritat.

Però, l’embolcall burocràtic dels tres poders clàssics de l’estat, sovint, impedeix el coneixement de la realitat, el contacte directe amb els problemes i les dificultats de les persones, en detriment de la ciutadania que treballa i manté aquestes institucions. La ciutadania no vol baralles estèrils, vol, necessita i exigeix que aquests privilegiats poders es dediquin a resoldre els problemes de les persones i de la societat, i no a crear-ne de nous. I no em cansaré de repetir la frase de Ciceró, salus populi suprema lex, el benestar de la gent és la llei suprema. Actuen així la pluralitat i diversitat de les nostres institucions i instàncies de poder? M’agradaria dir que sí, però… hem de continuar fent camí.