El discurs i la vida

Esquerra ha dit que amb el PP no parla ni hi pacta quan de fet és l’únic partit amb qui hauria de fer-ho, perquè amb el PSOE ja no hi és a temps, en la mesura que la seva relació amb Sánchez la basa en simplement abaixar-se les calces. Per tant, l’única manera de tornar a ser un partit polític i no una casa de cites dels socialistes és mirar de poder entendre’s en algunes coses amb la dreta. Quan no et pots entendre amb tothom no et pots entendre amb ningú. I amb els que et fas, t’hi fas d’una manera estorada, i amb els que no et fas no és perquè no tinguis res en comú sinó perquè els teus prejudicis cantonals i les teves limitacions intel·lectuals t’impedeixen de veure-ho.

Aquests prejudicis i aquestes limitacions són el que separen Esquerra de la grandesa. És veritat que formen part de l’essència del partit, però també que podrien mirar de millorar i de créixer. No hi ha manera. No entenen la política i no entenen el poder i sembla que n’estiguin orgullosos. No hi ha propòsit d’esmena i al cap només els ressona el tam-tam que els aboca a perdre.

Molt sovint es diu que el PP és el partit alfa d’Espanya. No és veritat. El PSOE és l’únic partit que de veritat entén Espanya, la política i el poder. La Convergència de Jordi Pujol també ho entenia, tot això, però d’una manera excessivament regional que va fer inevitable el col·lapse camperol que va ser el procés. Pujol no hauria fet mai el que van fer Mas i Puigdemont, però va crear una mentalitat que era impossible que no acabés en tragèdia quan persones molt menys intel·ligents que ell prenguessin la iniciativa.

El partit estructural d’Espanya és el Partit Socialista, com ho demostra el seguidisme que el PP de Feijóo n’està fent. La dreta ha entès que d’una manera o d’una altra s’haurà d’entendre amb els nacionalistes perifèrics i ja ha començat a explorar els camins. Que de moment les converses amb Junts no hagi fructificat no vol dir que no ho puguin fer en el futur, quan aquest gran perdedor que és Alberto Núñez Feijóo deixi el partit en mans de la presidenta Ayuso, l’única política professional del PP i també l’única que pot derrotar Sánchez de tant com en el fons s’hi assembla. Navalla contra navalla, guanyarà la més ràpida. I Ayuso la d’ulls de gorgona és qui més vol sang, i amb més mala llet i menys escrúpols, i és així com s’imposarà, essent molt més despietada del que tant li retreu a Sánchez.

Si li fa falta ERC, Junts o Vox, ja es veurà, però el que no farà és cremar-se per hipotètics moviments que potser no li calen ni deixar de fer tot el que necessiti per guanyar, un cop tingui clar de què realment es tracta. Això és ser una política professional. Després pots tenir les idees que vulguis, però primer cal guanyar i assentar la victòria. No només guanyar, i això ho sap molt bé Xavier Trias. Com després manes i executes és molt important, però s’aborda quan t’has assegurat el càrrec i no abans. Pedro Sánchez ho ha fet molt bé fins ara, però se’l veu cansat i fins i tot ell sap que el poder no pot ser per sempre. No crec que vulgui plegar, però té més ganes Ayuso d’arribar que ell de quedar-se, i en el seu moment es notarà. Pel que fa a Feijóo podria explicar amb més detall perquè és un perdedor, però no crec que sigui necessari donar gaires més explicacions sobre un senyor que tenint unes eleccions guanyades per majoria absoluta les decideix llençar a les escombraries i posar en risc la seva carrera política inventant-se un incendi que ningú no li demanava i que no existia.

L’altre gran protagonista d’aquests últims dies ha estat Alberto Garzón, que havia fitxat per la consultora de Pepe Blanco, però se n’ha penedit per les crítiques rebudes. És el mateix que li passa al PP amb els indults. No podem fer discursos grandiloqüents sense pensar en el que després podem necessitar. No podem insultar l’adversari sense el càlcul previ de si no està fent allò que potser nosaltres al seu lloc també faríem.

No té cap sentit insultar els polítics que quan deixen el poder se’n van a l’empresa privada. No té cap sentit que ho fes Alberto Garzón quan era el líder d’Esquerra Unida i no té cap sentit que ho facin ara amb ell, i molt menys Pablo Iglesias, que va fundar la seva empresa de comunicació amb Jaume Roures de soci. Felipe González diu al respecte que una persona que només serveix per ser l’alcalde del seu poble tampoc serveix per ser l’alcalde del seu poble. Jo no sé quines són les qualitats intel·lectuals o empresarials d’Alberto Garzón, però no deuen ser gaire lluïdes si anava fent aquells discursos contra el que absurdament en diem «portes giratòries» i si ara és tan poca cosa de cedir a les pressions d’un demagog fracassat com el tal Iglesias. Però així i tot, d’alguna cosa ha de viure i amb alguns diners ha de pagar l’escola i la sanitat dels seus fills, de manera que no té cap sentit que no aprofiti les feines que li ofereixen.

Els discursos els hem de poder sostenir amb la vida. Exagerar sempre se’ns gira en contra, a banda que quedem com gent de poca-solta. Els nostres adversaris poden ser els nostres aliats quan canvien les circumstàncies i entendre-ho no és ser un cínic; ben al contrari que no entendre-ho, que sí que és ser un estúpid.

Consulta aquí totes les notícies de Diari de Girona

Subscriu-te per seguir llegint