JuntsxKGB demana ajuda a Rússia

No és la primera vegada que els catalans demanem ajuda als nostres germans russos perquè ens alliberin del jou, és igual que no hi hagi jou, tampoc els russos són germans nostres. Ja en els anys trenta del segle passat va anar a entrevistar-se amb Trotski una delegació catalana, amb Macià o Companys o no sé qui al capdavant, com deia Umbral, no m'aixecaré ara a comprovar qui era. Trotski els va rebre, suposo que fart de veure a aquells tipus tan estranys davant del seu despatx, i els catalans van començar a explicar-li les seves meravelloses idees, ignoro si li van dir fins i tot que el nou país seria la Dinamarca del sud. Li van sol·licitar ajuda, tant econòmica com material, per a dur a terme la revolució que havien planejat, no sé si llavors es deia «revolució dels somriures» o el terme es va encunyar més tard. El cap de l'Exèrcit Roig els va deixar parlar, i quan van acabar, els va preguntar si tenien el suport d'exèrcit.

- No, amb l'exèrcit no hem parlat, és cosa només dels ciutadans- van respondre ufans.

Trotski va somriure, es va aixecar, i sense dir paraula, va sortir del despatx. Mai més van saber d'ell. Sabia millor que ningú que les revolucions es guanyen (o es perden) amb les armes.

Als de JutsxKGB, o com es diguin avui, els encanta repetir la història, sempre com una farsa, que deia aquell, o millor encara si com a òpera bufa. Ocorre que no s'han assabentat que la gran Rússia ja no és soviètica, i ara es mou per interessos. Així que van plantar les natges en la mateixa butaca on gairebé un segle abans les va plantar Companys o qui fos (que no, que no m’aixeco a mirar-ho), i van esperar que els rebés el tovaritx Putin. El caràcter català està habituat a esperar assegut per a ser rebut, així hem forjat la nostra llegenda d'eficients viatjants de comerç.

- Vostès diran- els va deixar anar el nou tsar de totes les Rússies quan els va tenir al davant.

- Bon dia tingui. Molt bonica, per cert, la mòmia de Lenin, un dia a Catalunya s'hi exhibirà la meva. Miri, em dic Carles però pot dir-me Vivalitx, així em coneixen. Visc a l'exili, com en Trotski, tot i que sense piolet clavat al cap, no se m'ofengui, és una broma, els catalans som molt de la broma. Per a trencar el gel, sap? No, el vodka millor sense gel, gràcies. En fi, que volíem demanar-li ajuda per a fundar una republiqueta. Sí, com les bàltiques però més al sud. No, petroli no en tenim. Gas tampoc. La banca ha marxat. Ens queda alguna indústria que encara no ha tocat el dos, però hauríem d'afanyar-nos o aviat no en quedarà cap. Pels diners no es preocupi, quan ens fan falta muntem una caixa de resistència i sempre hi ha gent que es deixa enredar. Per cert, no li interessaria pas instal·lar un porter electrònic aquí al Kremlin? Segur que no? És cosa molt catalana, surt en una pel·lícula, La escopeta nacional. Li hem portat un regal, amb els nervis gairebé me n'oblido, tingui: un carnet del Consell de la Republiqueta al seu nom. Que què coi és això? Com la Duma però imaginària, i amb ratafia en lloc de vodka, jo també hi faig el que em rota, com vostè aquí. No cal que ens empenyi cap a la porta, ja ens n'anem, moltes gràcies pel seu temps, don Vladimir. Pensi's això del porter electrònic.

Alguna cosa més haurem d'oferir-li a Rússia, els temps han canviat i ja no es dedica a donar suport a revolucions sense res a canvi, van pensar els de JuntsxEnsaladilla, o com es diguin avui. Una base de submarins en el port de Barcelona, reconvertir en base aèria el trist aeroport de Lleida-Alguaire, substituir el nostre alfabet llatí per ciríl·lic i que el monestir de Montserrat es converteixi a l'ortodòxia, això per a començar. Si més endavant cal vendre a les nostres filles a màfies russes, també es farà, que primer de tot és la llibertat de Catalunya. No és estrany que Europa estigui tan encantada amb el llacisme i amb JuntsxGulag, o com es diguin avui.

Consulta aquí totes les notícies de Diari de Girona

Subscriu-te per seguir llegint