Cultura hebrea i grega

El jueu algerià Jacques Attali de cultura francesa, entre els seus més de vuitanta llibres -enmig dels quals, Los judíos, el mundo y el dinero (2005) i l’interessantíssim Breve historia del futuro (2007)- afirma que, en el que avui és la cultura d’Occident, les civilitzacions grega i jueva hi tenen una gran influència, però que, en realitat, són antitètiques. Ho són realment?

Els grecs són filòsofs i politeistes; els jueus profetes i monoteistes; els grecs volen dominar i aprofitar-se del que troben i coneixen des de la racionalitat (l’Atenes de Pèricles al segle V seria la inventora del capitalisme modern); els jueus s’acontenten a sobreviure esperant l’arribada del Messies alliberador. En les epopeies mítiques gregues, Ulisses torna a casa i busca salvar els seus homes; Moisès pretén canviar el seu poble, donar-li la normativa amb què s’ha de regir i dur-lo a la «Terra promesa». El pensament grec s’ocupa del present, volent entendre la realitat, l’univers, la matèria que l’envolta (terra, aigua, aire, foc); el poble jueu s’ocuparia del futur i de les següents generacions.

Malgrat aquestes marcades diferències, sembla haver-hi una voluntat única en les dues cultures: la necessitat d’entendre el món i d’entendre’s a si mateix. Aquesta voluntat d’unicitat es tradueix en la cultura jueva en la fe en un sol Déu omnipotent i omniscient, que porta al coneixement i a la resposta dels misteris que turmenten l’home, sabent per endavant que el món és massa complex per poder ser entès íntegrament. Per als grecs la racionalitat permet entendre el món, que pot ser dominat per la raó, però davant de la seva complexitat, aquesta també, per més que pugni, acaba sentint-se finita i limitada. Cercarien el mateix objectiu per camins oposats?

Enllà dels mites constitutius del poble jueu (patriarques, alliberament d’Egipte, pas del Mar Roig, Decàleg), la seva història comença al segle X, amb Salomó, fill de David, amb un regne florent, fins al cisma produït pels seus fills i la constitució de dos regnes, el del Nord o Samaria (fins a la seva caiguda en mans dels assiris el 722 aC) i el de Judà, on el rei Josies (640-609 aC) serà el veritable promotor del monoteisme (tot i que també caurà a les mans dels babilonis el 586 aC), amb les consegüents deportacions vora l’Eufrates fins a la tornada a Palestina el 537. A Grècia, al mateix temps, Tales de Milet (624-546 aC), contemporani de Josies, substitueix la mitologia per la raó. De la relació i parentesc entre els déus del seu panteó es passa a l’explicació racional dels fets, encara que sigui de manera més abstracta. És l’antecedent de la filosofia grega que arribarà al seu zenit amb Sòcrates, Plató i Aristòtil.

Per a Attali, el paral·lelisme en els dos pobles i en el desenvolupament de les seves cultures és gran, malgrat la diferència radical d’explicació i fonament. Aleshores es pregunta si hi va haver contacte entre elles. Malgrat que intueixi una resposta negativa, en el seu intent d’explicar Occident com la integració i síntesi d’ambdues cultures, busca la manera de fer-les més properes i de donar resposta als mateixos problemes des de visions oposades.

En contra hi ha qui assegura que l’esforç intel·lectual és respectable però inútil, perquè Occident s’explica amb Grècia tota sola, sense cap necessitat de la cultura hebrea (si de cas, hi hauria influït la cristiana). El problema és que no és cert que no hi hagués contacte entre les dues cultures. Des de la fi d’Alexandre el Gran, s’obrí a Europa el període de l’hel·lenisme (366-36 aC), que s’imposà a Palestina, primer sota els làgides ptolemeus egipcis i, a partir de l’any 200 aC sota els selèucides sirians.

Durant aquests temps, no sols es tradueix la bíblia al grec en la cèlebre Septuaginta (280-100 aC), sinó que apareix la redacció final de molts llibres de l’actual cànon bíblic amb reflexions de gran repercussió. I no sols em refereixo a llibres històrics com podrien ser les dues Cròniques, Esdres, Nehemies i els dos llibres dels Macabeus (100-75 aC), sinó estrats de llibres més antics, com d’alguns salms, d’alguns profetes (Abdies, Zacaries, Jonàs, Baruc, Carta de Jeremies) i llibres sencers compostos durant aquest període com el Cohèlet o Eclesiastès (⁓250 aC), Tobit (⁓200 aC), Daniel (163 aC), i ja al tombant o entrar el segle I aC, Siràcida o Eclesiàstic, Judit, Ester i Saviesa. Alguns d’aquests llibres, amarats de cultura grega, defensen el judaisme contra el procés d’hel·lenització que pateixen els jueus.

He parlat d’elucubracions de gran repercussió. Prenem, com a exemple, el final de la vida de l’home. Per als grecs la mort era la fi de tot, un mur davant del qual només salva el mateix nom qui ha fet heroïcitats durant la vida, que, amb sort, anirà a parar al Jardí de les Hespèrides; aquest seria un lloc més agradable d’on aniria a parar l’home comú, l’Hades, el món dels morts, espai subterrani boirós i ombrívol, on portar una rara existència d’infratomba. Per al pensament jueu hi ha una certa evolució. Els morts, inicialment, també van al Xeol, que no diferia gaire de l’Hades grec -i que esdevindrà un dels enemics de Déu segons l’Apocalipsi (Ap. 20,11-15)-, però, amb el temps pren cos la doctrina de la retribució postmortal. El Cohèlet es planteja el fet paradoxal que els impius, en aquest món, sovint se la passen més bé que els justos i vol cercar respostes. Arriba a dir que cal fruir de la vida, menjar, beure i gaudir de la felicitat que pot donar el treball en una mena de carpe diem grec, però s’adona que hi ha d’haver una retribució postmortal. Ja ho havien insinuat alguns salms. Daniel deia: «Molts dels qui dormen a la pols de la terra es desvetllaran, els uns per a la vida eterna, els altres per a l’oprobi, per a la reprovació eterna» (Dn 12,2). Un dels germans turmentats als dos Macabeus exclama: «El rei del món [...] ens ressuscitarà per a una vida nova, eterna» (2 Mc 7,9). S’ha arribat, doncs, al convenciment de la resurrecció dels morts i el llibre de la Saviesa ateny la noció d’immortalitat: «Les ànimes dels justos estan en mans de Déu i cap turment no les podrà tocar. Als ulls dels insensats semblava que morissin; [...] Però ells han trobat la pau. [...] De fet tenien l’esperança segura de la immortalitat». (Sv 1-4).

Occident, doncs, no s’explica sense la cultura hebrea, perquè la cultura grega s’hi amarà. Encara que sigui cert que el cristianisme reinterpreti Plató a través de Filó d’Alexandria, la cultura cristiana és més una extensió i complement de l’hebrea que no pas de la grega.

Subscriu-te per seguir llegint