La memòria infinita

La paraula memòria és polièdrica. Pot referir-se als nostres records però també als col·lectius que tenim com a societat. O a la seva absència. La pel·lícula documental xilena La memoria infinita, que va guanyar un premi Goya el cap de setmana, ens parla de tots ells. Retrata l’etapa final a la vida del periodista xilè Augusto Góngora, una de les persones que més va lluitar per rescatar la memòria històrica de la dictadura i que veu esvair-se la seva pròpia per l’Alzheimer. Sembla que la seva directora, Maite Alberdi, ens parlarà sobre la malaltia, però en realitat ens parla de la importància de no oblidar, del valor dels records, dels personals però també dels col·lectius, que en el cas d’aquesta pel·lícula són la memòria històrica i democràtica d’un país, del meu país, Xile.

Vaig tenir la possibilitat de conèixer Augusto Góngora quan jo era estudiant de periodisme. Ell produïa des de feia anys un programa clandestí en format de televisió anomenat Teleanálisis que es distribuïa a través de cintes VHS que es passaven de mà en mà però també sortien fora del país. Góngora liderava un grup de periodistes que explicaven el que no es veia ni es llegia als mitjans de comunicació en una època en què no existien xarxes socials i en què viure en una dictadura convertia l’accés a la informació en un esforç quotidià.

Góngora recollia en aquests informatius clandestins les mobilitzacions socials i les protestes que es multiplicaven pels carrers del país. També les violacions dels drets humans, les que passaven als centres de detenció i tortura però sobretot les que formaven part de la vida quotidiana de milers de xilens i xilenes que feien front a les conseqüències de la implantació d’un model econòmic neoliberal que va portar taxes d’atur enormes.

Gràcies a les imatges de Teleanálisis, coneixem avui com era el rostre de la pobresa al Xile dels 80’. Augusto Góngora entrevistava infants que miren a la càmera amb naturalitat i expliquen que aquell dia no han esmorzat. A dones i homes que recullen cartrons o ferralla per revendre o busquen menjar a les escombraries. Gràcies a la seva feina, podem constatar avui que la dictadura no va significar només mort i tortura sinó també gana i pobresa.

Quan parlem de memòria històrica, tendim a pensar en les persones que segueixen enterrades a les cunetes a Espanya o en les que van morir assassinades per la Caravana de la Mort a Xile. Però la memòria històrica i democràtica també va d’aquestes coses. De les olles comunes que es van organitzar a Xile als anys 80’ per fer front a la fam, que les pobladores combatien donant diazepam als infants perquè poguessin agafar el son. Les olles comunes cobrien només el 7% de les necessitats calòriques de les persones que participaven a la seva organització però eren un lloc de trobada, de solidaritat, de presa de consciència del que representava un règim que tenia un cost enorme en vides humanes. Augusto Góngora va ser l’únic que el 1985 ho va explicar davant una càmera. També que el cost d’alimentar durant un any 5 milions de xilens era de 1.000 milions de dòlars però l’Estat es gastava el doble d’aquesta quantitat (en realitat el que costaria alimentar tota la població d’aleshores), a pagar el deute extern que havien adquirit els privats.

Góngora va ser també el primer periodista que va aparèixer davant d’una càmera explicant la repressió. Com els serveis secrets del règim segrestaven persones i les torturaven i assassinaven fent veure després que era un atemptat terrorista. Va recollir el testimoniatge i ens va fer reflexionar sobre la necessitat de fer front a la veritat perquè els fets dolorosos del passat no tornessin a repetir-se.

A La memoria infinita podem escoltar Augusto Góngora dient que reconstituir la memòria no significa quedar-nos ancorats en el passat, que és un acte amb sentit de futur. Una manera de veure’ns nosaltres mateixos, de conèixer els nostres problemes i debilitats per ser capaços de superar-los i afrontar generosament el futur. La memoria infinita és una reflexió sobre la identitat, perquè sense memòria no hi ha identitat, personal ni col·lectiva. I per això és tan important tenir cura de la memòria, perquè forma part de nosaltres mateixos.