L'extrema dreta que necessitem

Al seu llibre Extrema derecha 2.0, l’historiador Steven Forti, citant el politòleg Ricardo Chueca, afirma que cada país dona vida a l’extrema dreta que necessita. Seria interessant intentar aplicar aquesta reflexió avui a Catalunya on la legislatura que començarà en uns dies comptarà no només amb una sinó amb dues forces d’extrema dreta, diferenciades i (aparentment) antagòniques. Un fet inèdit a Europa i que diu molt de la cultura política que s’ha instal·lat a Catalunya, però també de les conseqüències que ha tingut la darrera dècada per a les nostres vides.

Vox, que ja va entrar al Parlament a la legislatura passada amb 11 diputats, estarà acompanyat des d’ara per Aliança Catalana de l’alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, que ha aconseguit dos escons. Distingibles per les seves banderes i les nacions que diuen defensar, totes dues comparteixen una ideologia idèntica que apel·la a la xenofòbia i que té com a base culpabilitzar les persones immigrades de delinquir, d’aprofitar-se de les ajudes públiques però també de provocar una substitució ètnica.

És un discurs que ha funcionat abans a molts altres llocs dins i fora de les fronteres europees. Vox i Aliança Catalana només han copiat la fórmula i l’han adaptat al propi públic, «a les seves necessitats». En el cas d’Orriols, el que necessitava era una extrema dreta que encarnés la frustració i el desencís davant del procés (i els partits polítics que el van dirigir) així com la islamofòbia que van provocar els atemptats de la Rambla darrere dels quals es trobava una cèl·lula gihadista de Ripoll. Fa uns dies, la vèiem fent un tuit que ironitzava amb la idea que necessitem la força de treball forana per finançar les nostres futures pensions. Per això mostrava la imatge d’un grup de dones magribines amuntegant-se davant d’una oficina bancària: «No sigueu malpensats, estan fent un ingrés en efectiu per pagar-vos les pensions», deia. La fotografia era falsa. No havia estat presa a Catalunya sinó a Huelva però Orriols, tal com Le Pen, Bolsonaro o Trump, coneix el poder de les xarxes socials i la desinformació per propagar l’odi i la mentida.

Vox i Aliança Catalana no són diferents de les seves formacions germanes de la resta d’Europa. La seva guerra cultural és la mateixa, una on la paraula cultura només s’esmenta per parlar de «cultura de la vida» (un eufemisme per oposar-se a l’avortament o l’eutanàsia) o per carregar contra la multiculturalitat. No ens expliquen mai què pensen sobre literatura, teatre o música però sí que coneixen el concepte d’hegemonia cultural del filòsof marxista Antonio Gramsci i és allà on lliuren la seva batalla. Entenen que el canvi de la societat no passa per l’accés immediat al poder sinó per guanyar primer la batalla cultural i un relat que afirmen està hegemonitzat per l’esquerra.

Fer-los front passa per donar respostes a les pors de la societat evitant que aquestes derivin en odi. Com es fa això? Proporcionant serveis socials, accés a l’habitatge, combatent la segregació a les escoles i als barris i demostrant que les persones que arriben sumen i no resten, que són capaces d’aportar desenvolupament i la seva pròpia història a la història compartida. Integrar les persones nouvingudes i evitar que la classe treballadora competeixi per uns recursos escassos és el millor antídot davant dels discursos d’intolerància.

Ricardo Chueca diu que cada país dona vida a l’extrema dreta que necessita i al Parlament de Catalunya en tindrem dues, cosa que ens hauria de fer pensar sobre l’herència d’aquests deu anys: una societat fragmentada que fins i tot necessita crear dos monstres perquè amb un no en té prou. 

Subscriu-te per seguir llegint