Trementinaires i tofonaires

De petits ens tapaven els genolls pelats amb una capa de trementina de color groc, també es veien colzes pintats per un cop o per una mala caiguda. Volíem que la mare ens untés per fer-nos interessants perquè els nens i persones grans voldrien saber què ens havia passat. Els infants d’ençà que el món és món necessiten sentir-se observats i estimats.

L’ofici de trementinaire fou una activitat desenvolupada en els segles XIX i principis del XX. Dones pobres que amb el seu esforç aportaven diners per comprar el que necessitaven per sobreviure. Sortien de pobles del Cadí, de la Vall de Vansa o de Tuixén i el desplaçament podia durar més d’un mes.

Aquest recorregut el feien amb una «aprenenta» (una filla o una neta); l’itinerari feixuc s’anomenava «anar pel món», expressió rural que significa marxar del poble amb l’objectiu de millorar amb doblers i aliments l’exigua economia familiar; la dona venia herbes remeieres, essències d’oli i trementina i l’home s’emprava en altres ocupacions com la verema, la collita d’olives, fer carbó, desemboscar, fangar, etc.

A l’illa de Formentera la gent més vella recorda un forn de resina o quitrà, trementina, en un bosc de sabines per produir mitjançant la destil·lació de les branques i de les soques humitejades de pi el degoteig de la reïna o la pega, que va caient en un recipient solidificant-se o es converteix en una pasta semisòlida. La resina s’utilitzava no sols per curar ferides, també es recobrien les parets de les barques, com d’algunes botes.

Les trementinaires eren acollides en les cases pageses que els oferien un jaç i un espai on guardar les coses. Elles pagaven amb espècies i com que eren tingudes per molt bones dones sempre trobaven un mas per pernoctar.

La meva germana Carme vivia en una masia i de xiquet hi anava a passar dies. En unes vacances de Nadal vaig coincidir amb la trementinaire, de nom Sabina, i la seva ajudant, la Maria, i amb un tofonaire, en Pep, que dormia a la pallissa. No era el primer cop que es trobaven per aquests mons de déu; a la nit vaig veure com la Sabina anava d’amagatotis a la pallissa.

En Pep coneixia en Ramon, el tofonaire del meu poble, i la relació no era bona perquè en Ramon, tan divertit com trampós, li havia envaït el tofoner sense respectar l’antiguitat entre els buscadors. En Ramon, conegut com en Ramon del caliquenyo o el de les «trufes», vivia per la seva destresa en l’ensenyament del gos, que ensumava molt bé els fongs. Tenia una vida confortable comparada amb els pagesos que no havien volgut treballar en la indústria i feien les feines del camp.

Quan en Ramon era fora, la dona i el fill cuidaven l’hort i el bestiar. Quan era al poble freqüentava molt la taverna de can Sitra; com que era ocurrent i graciós els parroquians escoltaven, reien amb les seves sortides i li perdonaven les constants poca-soltades. La seva xerrera era inacabable. Tanmateix, la gran pregunta que li formulaven era com s’ho havia fet per ensenyar al gos.

Un dia va convocar a tots els companys que li havien demanat com ho havia fet per ensenyar el gos perquè flairés la tòfona i la descolgués per vendre-la cara. «Escolteu bé el que diré i no m’ho pregunteu mai més. Com bé sabem el dia que està més concorreguda la plaça és el dia del mercat dominical. Un dia vaig agafar el gos i el vaig ensenyar als venedors i compradors. Us ben juro que va quedar ben ensenyat, tothom el va veure».

Havia anat de jove a Morella i no hi vaig veure mai tòfones a les botigues. Fa uns deu anys vaig tornar-hi i em sorprengueren els pots de trufes. Ho vaig preguntar: «Cada any venia un català amb un gos, marxava de bon matí i tornava a la nit. La mestressa de la pensió va sentir una flaire i a sota el llit hi tenia un cistell de tòfones. Va córrer la notícia; ningú sabia que se’n trobaven. El català, que ens robava les trufes, mai més va tornar».

Aquest any s’han collit moltes trufes perquè hi ha hagut més cultivadors d’arbres tractats, preparats per fer-ne, però el preu de moment no baixa i ja no sé si el mercat europeu podrà absorbir-ne tantes, de fet m’han dit que els grans consumidors són japonesos i estatunidencs.

Tofonaires francesos i catalans de les comarques gironines m’han assegurat que els roures i les alzines «infectats» que van plantar començaran a produir fruits molt aviat. A Catalunya es cultiva amb èxit la tòfona negra en sòls calcaris.

El conreu de la tòfona va arrancar el 1790 i de llavors ençà ha millorat molt la forma d’aconseguir-les. El 1890 es van plantar al sud de França 75.000 hectàrees d’arbres productors de trufes, que en fan durant trenta anys; aquesta ampliació boscosa coincidí amb la fil·loxera que matà no sols els ceps, també els boscos de moreres, les fulles de les quals alimentaven els cucs de seda, un negoci pròsper.

El primer poble dedicat a la tòfona va ser Centelles i durant anys va ser el que determinava el preu del quilo que s’aplicava a tot l’estat espanyol. En trobaven moltes i com que aquí només les podien menjar els rics i el clero les venien al mercat francès.

En tot el continent europeu ja es collien en el segle passat unes mil tones anuals de trufa negra, amb pics de producció que tocaven les dues mil tones. Un problema greu pels buscadors amb gos de tòfones feréstegues són els senglars, en especial la femella, que no sols se les mengen sinó que malmeten el tros. El senglar representa ja fa anys un problema per als pagesos perquè arruïnen els camps i els horts.

Subscriu-te per seguir llegint