Ja sabem la utilitat real de les mascaretes

Finalment hem sabut a què obeïen aquelles normes absurdes sobre l’ús de mascaretes, que ens la feien dur caminant pel bosc o passejant pel carrer. Servien perquè guanyessin diners els amics del govern! Això s’avisa, fins i tot jo hauria fet servir mascareta, si hagués sabut que era per a una bona causa. No me la vaig posar mai, i prou que em va costar: anava sempre amb un xupa-xup a la boca, o menjant fruita seca, o mastegant patates fregides, el que fos, així tenia excusa si l’autoritat em cridava l’atenció. Vaig acabar guanyant alguns quilos durant la pandèmia, picar entre hores passa factura. Em consola pensar que més quilos encara degué ingressar en el seu compte corrent Koldo García, l’amic del ministre Ábalos, al seu torn amic de Pedro Sánchez, tots amics, en el bo i en el millor, en la riquesa i en la fortuna.

En altres països no van ser tan dràstics amb l’ús de mascaretes, però això fou perquè no sabien la de diners que es poden guanyar ficant la por al cos de la gent, molt han d’aprendre d’Espanya en el món. Aquí les coses es feien com Déu mana.

- A partir d’avui, si s’asseu en una terrassa pot estar sense mascareta, però si s’aixeca, se l’ha de posar. A partir de demà, al cinema no haurà d’usar-la, però al supermercat sí. La setmana vinent, fins per a fer esport haurà de tapar-se. L’altra setmana, tot a l’inrevés.

Així van anar passant els dies i així van anar ingressant diners els de sempre mentre tothom assentia murmurant «el govern sí que en sap, com es preocupa per nosaltres». Tothom menys jo, que continuava menjant avellanes a tota hora. És clar que jo ignorava que els diners de les mascaretes anaven a les butxaques adequades, que si no, les hauria fet servir a parells, que no els falti de res als nostres comissionistes.

La meva filla, que aquell estiu va treballar de cambrera (deu hores portant mascareta en una terrassa exterior, fins a acabar la jornada), tornava de matinada a casa, per una carretera fosca i solitària, morta de por. Una nit es va parar al seu costat un cotxe de policia. La molt ingènua va creure que li preguntarien si estava bé o que fins i tot l’acompanyarien a casa, així d’aïllada és aquella ruta.

- Pst. Posa’t la mascareta, que és obligatòria- va ser tot el que li van dir.

Es va indignar, perquè llavors desconeixia que les mascaretes servien perquè els de sempre fessin diners. Si ho hagués sabut, no hauria protestat, que als meus fills els tinc dit que auxiliïn sempre als necessitats. Per això encara n’hi ha que en porten pel carrer, perquè saben que així ajuden als amiguets del govern a omplir-se les butxaques. Lluny de burlar-nos-en o de mirar-los com a gent rara, hauríem d’agafar-ne exemple.

Quan va esclatar la pandèmia i no hi havia mascaretes, un visionari del meu barri en va comprar un estoc i va guanyar uns 2.000 euros revenent-les. En la tertúlia de La Tahona es va convertir en el nostre heroi. Ara sabem que no era més que un aficionat, 2.000 euros són engrunes, els professionals de l’assumpte s’arramben al govern i guanyen milions. Per això en el nostre barri no sortim de pobres, perquè ens conformem amb poc. Ho va resumir no fa gaire en Diego, un dels habituals a la tertúlia, que des de l’experiència dels seus 74 anys es permet fins i tot dir-ho en vers.

- Yo prefiero hartarme a vino cada día, a que me toque la lotería.

Sentència que va merèixer una altra ronda completa. I això que més d’un pensa ara que millor encara que la loteria és ser amic d’un ministre, si més no a Espanya.

Subscriu-te per seguir llegint