Disminuir emissions sense trencar l’economia

Com que l’economia mundial està entrant en hores baixes, el debat sobre si el que ha de prevaler és l’economia, o la lluita i adaptació al canvi climàtic, serà més present. Avui intentaré donar raons perquè puguem enfocar aquest debat.

En primer lloc, cal anar amb compte quan s’analitzen certs índexs. Per exemple, quan ens diuen que la intensitat de les emissions de carboni (el CO₂/PIB) baixa quan el PIB puja, és una trampa. No vol dir que les emissions baixin, sinó que, com que el PIB divideix, si puja, la intensitat baixa. Hem de fugir d’aquestes trampes i buscar comparar les emissions de carboni per càpita amb l’evolució del PIB. El cas més paradigmàtic és el de la Xina. El 1990 tenia unes emissions per habitant de 0,88 t CO₂/h i un PIB de 1.398 $/h. L’any 2018 les emissions per càpita eren de 7,31 t CO₂/h i el PIB de 13.103 $/h. Si ara mirem la intensitat de les emissions per PIB, el 1970 la Xina tenia una intensitat de 0,7 t CO₂/milers $ PIB, mentre que el 2018 serien de 0,56 t CO₂/milers $ PIB. Ha baixat la Xina les seves emissions? Rotundament no, essent el principal problema del planeta, amb unes emissions totals el 2022 d’11,4 Gt enfront de les de la UE que són de 2,81 Gt, les dels Estats Units que són de 5,03 Gt o les de l’Índia, que ve a tota velocitat, amb 2,67 Gt.

Però també cal anar amb compte en com es fa aquesta anàlisi. Fins ara hem parlat d’emissions per país, que no és igual que consum, perquè Xina i Índia exporten molt i Europa i Estats Units importen, també les emissions. Aquí veiem que el consum d’emissions de la Xina pugen un 345% des de 1990, les de l’Índia un 326%, les dels Estats Units pugen un 10,3% i les de la UE baixen un -20,45%. Vist des de l’estadística, el cas d’Europa mostra que podem dir que, tècnicament sí, les economies poden créixer fent que les emissions de carboni baixin. Una cosa diferent és si aquest ritme és el que cal per frenar l’augment de concentració del planeta i la pujada de temperatures, i si aquest problema no serà el que ell sol frenarà les economies mundials. L’informe IPCC de 2014 sobre el ritme de disminució d’emissions per frenar l’augment de temperatura de la Terra fins a 2 °C diu que el cost de fer aquest camí és només d’un 0,06% del creixement econòmic mundial. El món té per objectiu créixer el 2% segons totes les projeccions que es fan, per la qual cosa sembla que destinar un 0,06% en un escenari de creixement del 2% no hauria de ser un obstacle.

Dit això, el ritme mundial continua creixent i la disminució d’Europa és insuficient. Les dificultats que apareixen en l’economia poden revertir el camí en un no res, només cal recordar què deien molts pagesos en les manifestacions demanant la fi de l’agenda 2030. A la primera de canvi, quan el món vegi que entra en recessió, la marxa enrere pot ser immediata. Sense esperar a això, la mateixa dinàmica de l’economia, amb menys demanda, fa abaixar els preus del gas i el del CO₂, comprometent alhora seriosament la rendibilitat de les inversions renovables.

Si ara allunyem el focus del problema, i mirem totes les matèries primeres en lloc de només mirar els combustibles fòssils, el problema encara és més greu, havent de resoldre el 65% de tots els materials que utilitzem en l’economia, que ara dispersem en l’aire, l’aigua i en els abocadors. Si el CO₂ a Espanya l’hem de reduir des de 7,42 t CO₂/h fins a 1,74 t CO₂/h l’any 2050, les matèries primeres les hem de reduir des de 24 t/h fins a 6,52 t/h. Els salts són tan grans que esdevenen tota una revolució.

Combinar aquestes exigències amb el fet que l’economia no col·lapsi és el repte que s’enfronta tota la societat mundial. Malgrat tot, crec que hi ha un camí a fer, només falta que l’elit financera l’accepti, encara que sigui per força, a desgrat: posar tot el ritme del creixement mundial exclusivament al que permeti l’augment de la productivitat total dels factors, deixant de créixer per la part de l’endeutament. El deute només hauria de servir per permetre les inversions de millora de productivitat. Això vol dir deixar de creure que cal créixer només pel consum, si no que cal créixer per fer amb menys (menys energia, menys emissions, menys aigua, menys matèries primeres, menys embalatge, menys transport), innovant en la producció, en els productes i en els serveis, que cal deixar de pensar que l’economia creix perquè es creen llocs de treball no necessaris, que creix perquè s’apugen les pensions a base de deute, que creix a base que vinguin turistes a preus rebentats, com els francesos que van des del port de Toló a Ciutadella per 30 euros, que consumir de forma compulsiva és la solució. No, la solució és posar l’objectiu on ha de ser: en produir el que es necessita i no en el que és superflu, en tornar a posar el focus en l’economia productiva, apartant l’especulativa, sabent que el que és bàsic és la millora de la capacitat intel·lectual de la ciutadania i mantenir els serveis de qualitat en la salut i en l’atenció a la gent gran. La resta és superflu. No per voler mantenir serveis que no ens podem permetre (per exemple, igualar els quatre mesos de paternitat entre homes i dones), una burocràcia que ens ofega amb milers de buròcrates que sobren (hisenda és l’única administració altament productiva, aplicant intel·ligència artificial), hem de justificar que es consumeixi sense seny, impulsant a la gent a demanar més del que pot.

Tot això jo ho resumeixo amb el concepte de societat frugal: consumir només el que es necessita. Temo que el camí no el farem de forma voluntària. Ara que el món arriba a un punt on sembla que el deute ja no pot pujar gaire més, que la UE es planteja com es finança amb els estalvis dels ciutadans europeus de 35 bilions d’euros, pot passar que els mecanismes d’ajust siguin durs i que, en lloc de fer un camí racional, ben explicat perquè la gent l’entengui, es caigui en una pèrdua de riquesa substancial i amb molta més desigualtat social.

Subscriu-te per seguir llegint