Quan arriba la fi

La vida de cada persona és única i insubstituïble. I d’ençà que neix inicia un camí que irremeiablement té un final, que és la mort. Les ànsies de viure, que tots tenim i que cal tenir, poden desdibuixar o voler ignorar aquesta certesa, però la realitat s’imposa, la natura es fa valer i a totes les persones ens tracta d’igual manera. Davant el final ineludible tots som iguals, el ric i el pobre, el savi i l’ignorant, el gran i el jove, l’home i la dona, el bo i el dolent. Naixem sense res i marxem sense res, i només el que hàgim sembrat, el que hàgim cultivat en el nostre propi cor i en el cor de les altres persones, al llarg del camí de la nostra curta existència, garanteix la nostra permanència i el nostre record.

Ni les riqueses materials, ni els títols acadèmics o socials, ni els càrrecs, ni la fama, ni els triomfs meteòrics en qualsevol àmbit de la societat conten en l’examen final d’una vida, on es requereix solidesa d’esperit, densitat humana, enteresa, serenitat, pau i molta estimació. En el moment definitiu no valen màscares ni aparences, ni grans paraules o lloances. S’imposa la humilitat, la senzillesa, el silenci amical, el dolor compartit i la convicció que és durant el camí que cadascú tenim assignat on cal viure amb honradesa, solidaritat i estimació per un mateix i pels altres. 

La vida és un llarguíssim aprenentatge, sempre insuficient, per trobar sentit a aquesta, en la recerca de la desitjada felicitat, que tots anhelem, malgrat els embats, els problemes i les dificultats que apareixen al llarg del camí. Posar-nos davant la fi també ens encoratja a ser humils, comprensius, a viure amb autenticitat, sabent que tot és passatger, provisional, i que és aquí i ara on hem de crear i construir les circumstàncies adients per ser feliços. Des del respecte a qualsevol creença particular o col·lectiva, no és bo creure que estem en una vall de llàgrimes i que cal aguantar el que sigui, acríticament i estoicament, pensant que ha de ser així i que algú ens compensarà en un altre món. És en aquest món on hem de col·laborar fraternalment, amablement, per minorar el dolor i les injustícies que tenen les seves arrels en l’egoisme, la hipocresia i l’avarícia. I fer el bé, certament compensa a un mateix i als altres.

Aquests dies, a la meva família, estem vivint el llarg adéu de la nostra germana, conscient que està a punt de marxar definitivament. No deixa de ser dolorós i preocupant, però sortosament la seva enteresa, serenitat i pau, ens encomana força i ànims, malgrat el sofriment que l’acompanyarà fins al ja proper adéu definitiu. 

Cal donar valor a les petites coses de cada dia, cal humanitzar el tracte, cal donar la mà, cal perdonar errors i procurar fer el bé, ajudar en el que puguem, tot recordant les coses bones dels que ens han precedit i facilitant la vida aquí i ara. I ho hem de fer tots mentre vivim, abans que ens diguin RIP, descansi en pau.

Subscriu-te per seguir llegint