El trencaclosques d’Illa

El PSOE es troba en un moment complicat no només per la contundent derrota a Galícia (Feijóo, 40-Sánchez, 9) o el recent cas de corrupció on hi ha implicat el nucli dur de Ferraz, sinó perquè des de diferents autonomies sorgeixen veus discrepants amb la direcció del partit, atès que Pedro Sánchez és un especialista en designar els candidats a dit, com ha passat a Andalusia, Madrid, Galícia o recentment al País Valencià, després de la jubilació d’or a l’OCDE de Ximo Puig. No n’hi havia prou amb ja dos ministres –Miquel Iceta i Héctor Gómez– col·locats a ambaixades que ara hi envia l’expresident valencià. Les portes giratòries daurades serveixen al PSOE per apartar diferents personatges en edat de jubilació. És normal que els diplomàtics treguin foc pels queixals quan veuen que polítics sense preparació específica ocupin els seus llocs, sense passar cap mena d’oposició.

El cas de corrupció de la «trama Koldo» és lamentable. Afecta a dos membres com l’exministre, José Luís Àvalos, i el secretari d’organització actual, Santos Cerdán. Ambdós eren a la cuina de Ferraz en els inicis de Pedro Sánchez com a líder socialista.

Koldo García –un exporter de discoteques, per dir-ho suau– era a proposta de Cerdán la mà dreta del ministre. Feia, com s’està comprovant, tràfic d’influències per tal de cobrar mil·lionàries comissions. El jutge de l’Audiència Nacional, Ismael Moreno, imputa García i una colla d’empresaris presumptes delictes de blanqueig, organització criminal i suborn.

El PSOE té una mala peça al teler. Si tot això no fos ja preocupant, la llei d’amnistia té un rebuig generalitzat en les bases socialistes que es troben totalment desorientades i desanimades. Salvar la Moncloa uns mesos pot ser letal per al futur del partit que preveu una altra ensopegada a les eleccions europees del juny i temen que al País Basc el PSE no sumi els suficients diputats per tal de completar una majoria amb el PNB. Aquesta circumstància de confirmar-se seria un cop definitiu per al president del govern.

I és en aquest escenari que es mou un Salvador Illa que va tancar l’any guanyant totes les eleccions. Avui tres diputacions i la majoria d’ajuntaments de les ciutats més poblades demogràficament són governades pel PSC.

Però des de les darreres generals s’ha vist obligat a empassar-se molts gripaus, per molt bé que ho sàpiga dissimular. I sap greu perquè de ben segur és Illa l’home que avui necessita Catalunya. I ho està treballant al màxim amb visites constants al territori, estudiant les problemàtiques de cada sector i pilotant una oposició constructiva que permetrà acabar els quatre anys de mandat de Pere Aragonès.

No hi ha dubte que per Junts i ERC el seu màxim contrincant és el PSC i així ho reconeixen els seus dirigents. En aquest sentit caldrà veure fins on són capaces d’arribar ambdues formacions independentistes, malgrat que no es puguin veure ni en pintura.

Però jo m’atreviria a dir que avui el màxim oponent que té Illa és el PSOE actual. Sense el PSC avui Pedro Sánchez ja cobraria d’expresident. En aquest nou mandat els socialistes catalans n’han sortit del tot perjudicats, fins el punt que la cap de llista, Meritxell Batet, va plegar sense prendre part en la nova legislatura i sense donar explicacions.

Davant les pressions de Puigdemont i Junqueras, el PSOE ha prescindit del líder català de qualsevol negociació, malgrat ser la força més votada a casa nostra. Ha perdut ministres en favor d’un Jordi Hereu que avui electoralment aporta ben poca cosa. Els càrrecs intermedis han desaparegut majoritàriament de les estructures ministerials i Alicia Granados fou substituïda com a portaveu del Senat en favor de l’aposta fracassada de Sánchez a Andalusia, Juan Espadas. És evident que Sánchez no ha premiat els bons resultats del PSC el 23-J.

En definitiva, viurem mesos intensos on els interessos del PSOE i del PSC no són els mateixos. Salvador Illa haurà d’administrar un autèntic trencaclosques.

Subscriu-te per seguir llegint