Perdre-ho tot

El 8 d’abril de 1993, de matinada una forta explosió va despertar el poble de Caldes de Malavella. Els telèfons van començar a sonar. Una deflagració de gas va destruir un bloc de pisos i va acabar amb la vida de cinc persones, que és, amb diferència, el més greu. Cada cop que hi ha una desgràcia en la qual es destrueixen llars em venen al cap les sensacions d’aquella desolació, en la que hi tenia família directa afectada, tot i que no van patir danys personals.

Aquests dies hem vist cremar un imponent edifici a València i tots tenim presents les hipnòtiques imatges del volcà de La Palma, el 2021, i de com la lava anava menjant-se inexorablement les cases. Els afectats, d’entrada, s’aferren a la idea que han salvat la vida, però han de fer front a la realitat que ho han perdut tot. I després hem vist córrer bombers i serveis d’emergència fent la seva feina extraordinària i la solidaritat espontània de la gent corpresa per la desgràcia aliena. No han trigat en aparèixer periodistes i polítics. Tant uns com els altres objecte de crítica tant si no hi corren com si hi són omnipresents.

A València hem vist les autoritats ràpidament proclamant davant de càmeres i micròfons que ajudarien els damnificats. Aquests dies s’ha perdut l’oportunitat d’una foto que hauria estat molt poderosa: Sánchez i Feijóo en el mateix acte, però ni en un cas com aquest són capaços de posar-se d’acord. Cadascun ha xupat càmera en el seu acte, proclamant allò de «No us deixarem sols». I potser els periodistes, a més de ser al lloc de la desgràcia, faríem bé d’investigar si la gent de La Palma n’està contenta d’allò que els van prometre en calent. O els afectats pel terratrèmol de Lorca el 2011, per posar dos exemples coneguts.

Perdre-ho tot ha de ser devastador per a una família. Permeteu-me un record personal. De tot el que vaig viure aquell dia de 1993 a Caldes, veient com treien cinc cadàvers –la vida humana no té preu– la imatge que més em va afectar va ser veure, entre les runes del que poques hores abans havia estat una llar, com sota una biga partida hi havia una caixa de diapositives que s’havia esmicolat. La visió d’aquells fragments d’instants viscuts per una família, escampats, malmesos i irrecuperables, em va afectar profundament. Potser perquè ja portàvem moltes hores enmig de la tragèdia, però, la visió d’aquella caixa de diapositives perdudes em va fer plorar desconsoladament. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.

Subscriu-te per seguir llegint