Foto de família

Em miro la fotografia amb atenció, cares conegudes, periodistes, locutors, actors, activistes socials, com se’ls coneix, artistes, gent d’Òmnium, de l’ANC... en fi, bona gent, gent que deixem entrar a casa nostra de dia i de nit, confiats en les seves bones intencions i que si una cosa no pretenen és picotejar-nos el cervell, tots ells sostenen una banda, «protestar no és terrorisme», un manifest que no puc estar-hi més d’acord, i pel que estem comprovant les forces repressives són de la mateixa opinió, a hores d’ara que se sàpiga cap dels que protestaven ha estat detingut ni ha patit el correctiu a l’ús en la Rússia de Putin. Els presents en la protesta a la plaça del Rei de Barcelona, uns 200, han estat convocats per unes 150 entitats per reivindicar que les mobilitzacions de la societat civil per protestar contra les sentències del judici del procés, vehiculades per Tsunami Democràtic, foren un exemple de protesta pacífica, un punt de vista que em fa rascar el cap, diria que cremar contenidors, saquejar botigues, enfrontar-se a la policia, ocupar l’aeroport, col·lapsar l’autopista, no són exemples de ni un paper fora de la paperera. Reblar Tsunami amb democràtic em recorda l’extinta República Democràtica Alemanya, la comunista, la totalitària, d’on tothom volia fugir a través del mur de Berlín per anar a la Federal, aquesta sí democràtica. Com que som un país que només llegeix les dedicatòries dels autors de Sant Jordi, els promotors de la gatzara del Tsunami no llegiren l’article del codi penal que fa referència al delicte de terrorisme, i no advertiren que «subvertir l’ordre constitucional», «alterar greument la pau social»... se’ls podria girar en contra, perquè si una cosa tenen les lleis és que són interpretables, com ha fet el Tribunal Suprem, i que el seu pes, el pes de la llei!, es deixa anar sobre la testa de qui convingui i quan convingui. 

Cares de circumstàncies, seriositat, preocupació, el moment s’ho mereix, els presents no miren les càmeres que immortalitzen el moment, davant seu tenen la democràcia, la llibertat d’expressió, la protesta, el tsunami, que esperen en fila en el cadafal, mentre el botxí escup, es frega les mans i agafa la destral, un botxí que vesteix una toga negra com un escarabat, una mena d’al·lucinació que no és casual perquè tot règim necessita un taller i en els nois del taller el règim ha trobat unes veus i unes cares familiars fidels a la causa, cares i veus que no se n’adonen que són utilitzades, que no són més que altaveus i pantalles, una circumstància que explica que en els seus programes i en les seves tertúlies el procés jugui a casa, per no parlar de l’inqualificable FAQs on el procés jugava al vestidor i a les mateixes dutxes, i sempre mostrant uns aires de superioritat respecte a Madrid perquè estan convençuts que es troben en el costat bo de la història que per alguna cosa es consideren d’esquerres i progressistes, una esquerra i una progressia que ha perdut el nord i que ha trobat en el nacionalisme el seu gos pigall. Tan convençuts els del taller que generacions d’alumnes aprendran els seus noms com si fossin els reis visigots, que no veuen que han contribuït a que el país sigui una mica més petit, que els campanars de cada poble s’escoltin entre ells fins a confondre’s en els repics de campana i convertir el país en un repic únic, i mentre sonen ensordidores les campanes, la sanitat, l’educació... la mateixa llengua, es van dessagnant com ho fan les conduccions d’aigua que agreugen la sequera, però com que la causa mana, formen com a bons soldats en una escalinata. Per acabar, no he sabut trobar mirant la foto qui era el que passava llista.

Subscriu-te per seguir llegint