Animals i nens feliços en un món feliç

Una senyoreta de les que van a First Dates a veure si mullen, assegurava l’altre dia que era vegana però menjava carn, cosa que ja no sorprèn quan paios de pèl en pit es consideren dones. La vegana sui generis, això sí, va assegurar al seu company de taula que només menjava carn si era «d’animals feliços». En sentir això, el gat de casa, que viu com Déu o com el Vivales a Waterloo, es va amagar sota el sofà i allà continua dos dies després, amb por que ens el cruspim. Jo, que estava sopant, vaig aturar en sec la forquilla, a temps per a preguntar-li a la meva senyora si les cansalades que estava a punt d’encanyonar van pertànyer a un porc feliç o infeliç. No va saber dir-m’ho, però em va assegurar que un altre dia l’hi preguntarà al carnisser.

No ha de ser fàcil concretar si un animal és feliç o infeliç, són éssers que no parlen gaire, així que no se’ls hi pot preguntar, bé, sí que es pot, però no responen. A més, la felicitat és un estat volàtil, tu ets a vegades feliç i a vegades infeliç, la major part del temps ni una cosa ni altra, t’acontentes d’anar vivint. Si és així en els humans, més encara en els animals, que ni tan sols tenen equip de futbol preferit del qual celebrar les victòries, no beuen alcohol que els posi eufòrics, i no distingeixen un menú del Celler de Can Roca d’un mos enxampat al vol en un contenidor mal tancat. Què coi han de saber què és la felicitat, si no van veure d’adolescents Victoria Vera a Cañas y barro abans d’anar al llit.

Descartat que un animal -igual que un humà- sigui permanentment feliç, caldrà aprofitar algun moment de felicitat esporàdic per a donar-li garrot, pel bé del veganisme. Queda descartat alimentar-se de vedell o garrí que hagi estat sacrificat a l’escorxador, allà hi van tots tristos i resignats, alguna cosa s’ensumen els molt espavilats. Si es tracta de matar-los feliços, s’ha d’aprofitar quan estan copulant per a clavar-los el ganivet al ganyot, que és quan estan cofois. També és vàlid acostar-se a un conillet, amanyagar-li amorosament el llom i, just quan sembla que ens mira amb adoració i felicitat, retorçar-li el clatell. Si cal matar-los quan són feliços, tot estratagema és vàlid.

Hi ha ara de moda un corrent pedagògic segons el qual, a col·legi, els nens han de ser feliços. No importa tant que aprenguin com la seva felicitat. Deu ser que, els qui sostenen això, es volen menjar els nostres nens.

- Jo no sóc caníbal, però menjo carn de nens, sempre i quan siguin feliços- asseguren els savis pedagogs.

És absurd obligar-los a memoritzar les taules de multiplicar, quan s’ho poden passar pipa cantant «En Joan petit com balla», tots junts i feliços, alumnes i professors, en una gran germanor, besant-se en acabar.

Com que fins ara no m’he interessat per l’estat anímic del bou que em proporciona l’entrecot, ignoro fins a quin punt influeix la felicitat de la bèstia en la qualitat de la carn, l’hi hauré de preguntar a algun vegà. Amb els nens passa igual, d’entrada ens sembla inversemblant menjar-los, si no és a petons, però és perquè no hem tastat nens feliços, tan saborosos ells. Quan jo anava a escola, era feliç el dia que tornava a casa sense haver rebut una bufetada pedagògica, i mai se’m van menjar, es veu que era poca felicitat perquè algú em fiqués al forn. Els nens d’avui, que es passen la classe cantant, rient, sense exàmens, sense deures, sense suspensos i sense una trista bufetada pedagògica, sí que són suculents, tenen un sabor similar al del pollastre més feliç del corral.

Per més que no ens mengem literalment els nostres nens, quan surtin d’aquesta escola feliç i caiguin en el món real, ja s’encarregarà la vida de devorar-los, no en deixarà ni les engrunes. S’han de tenir feliços a l’escola, perquè siguin desgraciats quan en surtin.