Destinació Atocha

Escolto amb freqüència per la megafonia de l’AVE les paraules destinació Atocha. O procedent d’Atocha. Utilitzo sovint l’alta velocitat entre Madrid, Girona i Barcelona. Quan varen esclatar a les vuit del matí de l’11 de març de 2004 deu bombes a diferents trens que portaven treballadors, estudiants o jubilats a encetar les seves jornades de feina o gestions al centre, encara no existia l’AVE entre Madrid-Barcelona i menys a Girona. Em llevava quan vaig sentir un soroll, com una trencadissa. Ho vaig atribuir a que estaven proveint la caldera de la finca, que encara funcionava amb carbó. La meva mare, que sempre escoltava Gabilondo a la SER des de molt aviat, em va trucar per advertir-me. Vaig anar a la finestra, hi havia una columna de fum a l’alçada de l’estació d’Atocha.

En línia recta travessant el parc del Retiro l’entrada de l’estació és a un quilòmetre de casa. Les dependències de la tele on jo treballava , Torrespaña, el «pirulí», a dos quilòmetres caminant. Al carrer no hi havia gairebé circulació. Pel camí, a distància, per respecte i no molestar, contemplava l’Hospital Gregorio Marañón amb desenes de vehicles transportant els ferits. Ja a la feina, aconseguírem en un breu temps, no sense neguit, localitzar a les persones que no arribaven a treballar pels talls del transport i del trànsit. Aquesta història, aquella abraçada final entre els que buscàvem les raons de les taules buides d’aquell matí, és l’únic record veritablement humà i emotiu que em queda d’aquells dies. No sabíem que acabaríem amb 193 morts (incrementats temps després amb una altra defunció) i amb un increïble tomb electoral que duria al poder al PSOE de José Luís García Zapatero. I amb una batalla política per la veritat i la mentida plenament vigent que ha deteriorat Espanya.

Fa deu anys en aquestes mateixes pàgines vaig escriure un article a partir de les notes trobades a un dels blocs que conservo d’aquell període. Els blocs que tens sobre la taula i on vas apuntant les coses que has de fer dia a dia, trucades, encàrrecs. Mai he fet un dietari i a les agendes només hi tinc informació bàsica: un dinar, un viatge, una reunió. Amb el temps he depurat i matisat algunes d’aquests impressions a partir de les dues coses de les que jo em vaig encarregar aquells dies. La primera em va donar molta informació sota corda. Els partits polítics havien decidit, per respecte, suspendre la campanya electoral i per tant l’emissió dels espais de propaganda electoral gratuïta d’aquell migdia i vespre. Però vet aquí que un lletrat de la Junta Electoral Central es va posar exquisit i vaig haver personalment de trucar a tots els meus interlocutors dels partits per que ho fessin per escrit. Gent tècnica, però formaven part dels equips de campanya i sabien coses. Aquells dies parlàvem sovint de política aprofitant un comentari sobre si arribava tard una gravació, etc. Com poden suposar aquell dia tantes trucades a gent tant diferent i en curt espai de temps crucial em varen permetre disposar de certa informació.

Clarament, al migdia del dia 11, el dia dels atemptats, ja estava instal·lada una idea als centres operatius del PP i del PSOE quan encara no es parlava obertament de la via islàmica com autora en comptes d’ETA. Aquesta idea era senzilla i només descrivia la situació: si ha estat ETA guanyarà el PP perquè el país li donarà suport en un moment tant difícil, i si ha estat Al Qaeda ho farà el PSOE perquè la gent els hi farà pagar el suport militar i diplomàtic a la guerra d’Irak. Encara no havia començat el que vàrem viure als dos dies següents quan apareixen les primeres pistes que apunten al terrorisme gihadista i el govern d’Aznar ho pretén ocultar.

El segon element és que per un tema contractual em reuneixo el divendres dia 12 amb els responsables del sondeig que el dia de les eleccions feien les televisions públiques amb centenars de milers d’enquestes a la sortida dels col·legis. El sociòleg em diu que la campanya de «talante» de Zapatero ha funcionat en front de Rajoy i que a la banda més favorable al PSOE de l’enquesta feta a la darrera setmana li dona la possibilitat d’un empat tècnic. Aquell dia, el divendres, l’expert em diu clarament que si es girava l’opinió pública aquella tarda i dissabte –encara no érem conscients de la dimensió que agafaria la manifestació del divendres i les protestes del dissabte contra el govern– el PSOE guanyava de carrer. Vint anys després la sentencia judicial encara és qüestionada i mentrestant el país s’ha acostumat a mentir per conveniència.

Consulta aquí totes les notícies de Diari de Girona

Subscriu-te per seguir llegint