Mort digna, un dret?

Aquest article li dec a la meva germana que, havent estat en una situació d’insofrible dolor, però serena i conscient, a l’espera de la seva imminent i segura marxa definitiva, em va demanar que escrivís sobre l’eutanàsia. Tema delicat, sensible i de moltes arestes, però que no podem deixar de plantejar-nos des de la nostra condició humana, i sense apriorismes ni fanatismes de qualsevol mena. Des de la vivència real d’una situació existencial concreta, les coses es veuen amb els ulls de la compassió i la solidaritat, sense prejudicis, sense teories, sense creences dictades, des de l’estimació incondicional. Si la vida és el valor suprem, si les persones i la seva dignitat són el més important, hem de defensar i procurar per a tothom una vida digna fins al moment del comiat definitiu.

Dit això, quan la persona arriba a una situació en la qual ja no hi ha futur, que sofreix el que no es pot explicar, que pateix dolors sense remei, quan no té més desig i esperança que descansar definitivament, podem els altres jutjar la seva decisió de posar fi a aquesta situació sense sortida? Podem limitar, prohibir o posar en qüestió, per idees o principis, la voluntat i decisió de qui demana poder marxar, alliberant-se d’un estat i un dolor que no li permeten una vida digna? Cal posar-se en el lloc i en la pell de la persona que pateix, amb estimació incondicional, amb la humilitat del que no sap, amb la solidaritat dels necessitats. Cal comprendre la persona afectada, sense qüestionaments ni interrogants, compartint sentiments, donant la mà, amb amor, amb la màxima humanitat.

Afortunadament, la humanitat, i amb ella les persones, hem anat progressant en molts aspectes, malgrat problemes, disfuncions i retrocessos, tant en valors, com en plantejaments ètics i coneixements científics. El progrés científic i l’evolució de principis ètics ens han alliberat, en part, de la dependència i sotmetiment a religions mal enteses o idees socials pròpies de temps mancats de llibertat de pensament o imposades per règims autoritaris, uniformistes i opressius. Vivim en una societat plural i diversa, en tots els aspectes de la vida. Això ha facilitat que en alguns estats, com el nostre, s’hagin promulgat lleis que faciliten l’eutanàsia, amb protocols i requisits estrictes, per evitar abusos i garantir la decisió lliure del que pateix i el seu entorn familiar. La nostra legislació permet la eutanàsia, en casos limitats, donant garanties tant a la persona que opta a aquesta, com als professionals que intervenen.

I el punt de partida se situa en el moment en què una persona pateix dolor insuperable, i medicament no hi ha possibilitat de reconduir la situació, i el deteriorament de la persona l’impedeix viure amb la mínima dignitat. Tots tenim dret a una vida digna, però quan això, per circumstàncies prou conegudes i contrastades, no és possible ni viable, cal facilitar el dret a una mort digna, que alliberi del dolor i del deteriorament físic, anímic i intel·lectual. No vull deixar de dir també que en aquest tema, com en tants d’altres, la burocràcia retarda i enterboleix l’exercici del dret a morir dignament, en perjudici de la persona afectada, dels professionals que l’assisteixen i de l’entorn familiar que ho pateix. Però no vull fer polèmica d’un dret, ja legal, però que cal millorar, per evitar danys injustos i retards innecessaris. Ja ho deia el gran pensador grec, Aristòtil, el dany injust fet en nom de la llei, no desacredita la llei sinó els encarregats d’aplicar-la. Vagi per endavant el meu respecte a les diferents creences religioses o filosòfiques, però el mateix respecte demano per a les persones que, amb ple coneixement i llibertat, en situacions irreversibles i de dolor insuperable, malgrat tots els tractaments mèdics, opten per marxar definitivament, amb serenitat, pau i estimació. Situació dolorosa i delicada a la qual ningú voldria arribar. Com vaig dir en l’adéu de la meva germana hi ha un estira-i-arronsa entre la raó i el cor, «sentimientos contrapuestos hay en nuestro corazón, gran pesar, también alivio, ambos teñidos de amor».

Dolors, descansa en pau.

Subscriu-te per seguir llegint