Professors «new age» i «profesauris»

Trobem dos estils de professors en els centres escolars de Catalunya; abans eren els clàssics i els moderns, ara, com que som cosmopolites els anomenem en anglès o amb sigles.

A les escoles hi ha els vells, els antiquats, els profesauris i els joves progressistes d’idees avançades, els new age, nom de la generació nascuda en el moviment new age, que barreja esoterisme, espiritualitat, i reinterpretacions de la filosofia oriental i crea un estil de vida alternatiu, basat en la calma silenciosa i l’autoconeixement i en la connexió amb el cosmos; de moment els new age no estan obligats a vestir a l’estil dels monjos budistes.

Sota l’actual govern d’ERC ha crescut l’ansietat per destacar en el món i volem demostrar que cap país ens superi en progressisme. Som no sols els més avantatjats d’Europa, sinó del món, com anuncià, satisfeta, la consellera d’Igualtat, Tània Verge: «el govern de Catalunya és el primer del món en el repartiment universal de productes menstruals reutilitzables gratuïts». Ja advertí el 2021: «Hem vingut a sacsejar la Generalitat».

Tinc serioses dificultats per entendre a la Tània, la més feminista de la colla, i que en els Premis Gaudí de cine es presentà molt escotada. Hem estat dècades parlant de l’emancipació efèctica de la dona i hem criticat durament la superioritat del masclisme, també a la dona que es cosificava, la que empra el cos com a eina de seducció i les que adopten per agradar posats de figa-tova.

De què va servir aquella lluita, els articles escrits, els debats enfervorits? Quin sentit té que la Tània, que es presenta com una activista i lluitadora a favor dels drets de la dona, incorri amb les actituds condemnables de la dona objecte sexual. No sé fins a quin punt és compatible anar en una festa en què els homes van molt vestits i ella es presenti poc vestida i escoltar-li: «El dret al propi cos és el dret més essencial de tots per a l’emancipació de les dones».

Pere Aragonès el dijous passat va declarar: «El Govern s’ha erigit en un referent mundial del feminisme i de les polítiques feministes». Ja no europeu, ara mundial, ni en Pujol es va atrevir a tant. Tanmateix, sí que a finals del 2017, en l’esplendor del procés polític, es va parlar conjunturalment que el món ens mirava, que estava pendent de nosaltres, però pocs s’ho van creure.

De nou l’escola torna a estar sacsejada perquè corre molta badomeria, no sols per l’informe dels experts sobre el calamitós resultat de les proves PISA, sinó perquè una de les brames més sorolloses és que ja no s’aplicarà la jornada intensiva que rep els noms de completa o continua i s’anirà com abans a l’horari trencat, dividit entre matí i tarda. La notícia ha amistançat als professors fòssils amb els nous.

Es van fer proves en alguns centres pilot sobre la jornada intensiva i els resultats educatius, la baixada d’absentisme i de conflictivitat com altres indicadors (dinar a casa, la relació entre els estudiants, foren molt positius). Cada vegada que s’ha votat, un 90% de les famílies hi ha estat a favor i han proclamat: «és un model d’èxit que volem mantenir de manera indefinida a les nostres escoles, així com recomanar a altres escoles de Catalunya». Tot això succeí abans de la pandèmia del 2020 i aquell sotrac social va amagar els beneficis de l’horari continuat.

Actualment, l’horari de l’educació infantil i primària és de 8.30 a les 18 i s’accepta sota recomanació del consell escolar del centre que sigui de 9 a 12.30 i de 15 a 16.30. El marc de la secundària obligatòria es desenvolupa de les 8 del matí a les 14.30 de la tarda.

Des del 2021 es va insistint infructuosament i vehement que l’horari dividit en matí i tarda és una anomalia normalitzada a Catalunya. Les escoles dels països europeus de primària i de secundària fan jornada contínua que pedagògicament és del tot aconsellable perquè els nens i els adolescents entrin de matí i surtin del centre per dinar a llurs cases.

Recordo que quan es va implantar jornada continuada a la secundària vaig estar-hi en contra i ho vaig manifestar en algun article en aquest diari, perquè 6 hores de classe és excessiu. Quan els professors havien de fer les últimes classes es trobaven amb uns alumnes exhausts i si era el divendres, ja podies plegar perquè cap escoltava. Els professors no es queixaren i les famílies tampoc a l’administració perquè era beneficiosa la jornada completa.

Els dos tarannàs de professors són els profesauris, antics rèptils del temps dels dinosaures, i els revolucionaris yeyés-rockandroll que viuen en el futur. Els mestres ferms enyoren l’escola d’abans, endreçada, sense experiments atabaladors. Amants de l’ordre i la disciplina raonable, però contraris als càstigs físics, les humiliacions vexants i les innovacions esnobs que cerquen titulars en els diaris, del tot innecessàries. Pels xupi-guais progressistes qualsevol mesura educativa és acceptada si és innovadora, trencadora, ecològica, com sostenible i verda.

Consulta aquí totes les notícies de Diari de Girona

Tota la meva vida ha estat dedicada a ensenyar filosofia. De jove ja volia ser professor. Al final tenia ganes de plegar, no pels companys, ni per la feina, sinó pel desgast històric, per una fatiga que vaig anar acumulant any rere any; també perquè els últims alumnes ja no tenien res en comú amb aquells que abans havia conegut als instituts de secundària com a la privada, als Maristes i a la Salle.

Subscriu-te per seguir llegint