L’amnistia és la derrota del Procés

El nacionalisme català domina el relat com els àngels i té l’habilitat de presentar-ho tot com una victòria, però una de les moltes lectures que es pot extreure de la Llei d’Amnistia és que l’independentisme ha perdut. Si volies proclamar la independència de Catalunya, no has aconseguit res, ningú no t’ha reconegut i acabes demanant clemència (l’amnistia) al teu major «enemic», el govern espanyol, estàs reconeixent la derrota. Així ho han entès també els sectors més radicals de l’independentisme, que treuen foc pels queixals. Només calia llegir, el dia que es va aprovar la llei a la Comissió de Justícia, els tuits que apareixien en el compte de Carles Puigdemont a la xarxa X (abans Twitter): «Et vaig respectar i molt, vaig creure en tu. Però ara et dic que mai oblidaré la traïció que has fet al poble (...) Massa poc heu patit. Quan us jutgem els catalans no serem tan indulgents com els vostres amics ‘nyols’ (...) Tanta lletra per dir que us heu rendit? (...) Si haguéssim declarat la independència no hauria calgut negociar cap amnistia (...) Sou uns traïdors (...) La millor llei d’amnistia és la independència. La resta bla-bla-bla». Aquests tuits són només una petita mostra. Sembra vents i recull tempestes, després de tants anys enganyant a la parròquia.

El procés no ha acabat, com havien anunciat, ni amb la independència, ni amb una sentència d’un tribunal europeu traient els colors a Espanya. Puigdemont, Junqueras i tot l’independentisme català s’han passat anys vaticinant que Europa posaria Espanya al seu lloc, que la Justícia europea tombaria totes les resolucions judicials espanyoles, etcètera. Ans al contrari. Els únics revessos contra els tribunals espanyols han sigut de jutjats ordinaris que han denegat les extradicions per delictes que no tenien equivalència als seus Codis Penals, per aquest motiu Puigdemont va anar a Bèlgica, un peculiar país que ni extradia terroristes d’ETA amb delictes de sang. No obstant això, el gener de l’any passat el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va dictar que Bèlgica havia d’entregar els líders del procés llevat que constati «deficiències sistèmiques o generalitzades» a la justícia espanyola».

La Justícia europea encara no s’ha pronunciat sobre els judicis i les condemnes als líders del procés, però fins avui totes les sentències emeses han donat la raó a Espanya. Cito alguns exemples: 1. El Tribunal General de la UE va retirar el mes de juliol passat la immunitat de Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, el cas està recorregut al Tribunal de Justícia. 2. El Tribunal de Drets Humans va arxivar dues demandes contra Espanya per l’actuació policial l’1-O; 3. Tampoc no va admetre a tràmit un recurs de Carme Forcadell i altres 75 membres del Parlament contra la decisió del Constitucional de suspendre cautelarment la celebració d’un ple; 4. El Tribunal de Justícia va desestimar el recurs de cassació presentat per Oriol Junqueras sobre la decisió del president de l’Eurocambra, David Sasoli, de declarar vacant el seu escó. Fins i tot la Comissió de Venècia, del Consell d’Europa, va emetre un dictamen rebutjant qualsevol referèndum a Catalunya fora de la Constitució espanyola.

L’incombustible Toni Castellà, portaveu del Consell de la República, diputat de Junts al Parlament, i un dels homes de màxima confiança de Carles Puigdemont, llençava el passat mes de juny aquestes amenaces: «Comencem la contraofensiva independentista. El 23-J ocupem les institucions espanyoles i bloquegem-los. Han d’acatar el dret d’autodeterminació de Catalunya i no ens aturarem fins a doblegar-los»; ara la seva formació ha suplicat i votat la Llei d’Amnistia. Segur que el món independentista continuarà amb el seu discurs d’unilateralitat, de mandat de l’1 d’octubre, malbaratarà diners públics, desafiarà al Govern espanyol, continuarà fent i desfent per conduir Catalunya encara més a la deriva, i fins i tot Puigdemont pot donar un cop d’efecte fent-se detenir, però la realitat és que la presumpta proclamació de la independència ha acabat amb una petició d’amnistia. El que vindrà a partir d’ara es desconeix. Ha quedat clar que l’amnistia només incloïa la investidura. El dubte rau a saber fins on estar disposat a cedir Pedro Sánchez per continuar a la Moncloa després d’aquest nou gir de guió que suposa l’avançament electoral a Catalunya amb l’amnistia ja aprovada. Quina enveja de països com Suïssa que destaquen per la seva avorrida política!

Subscriu-te per seguir llegint