El supervivent que continua surant

Ningú volia eleccions, però resulta que a quasi tothom li convenien. Uns ho diran clarament, altres ho dissimularan i els que de veritat no desitjaven un avançament, s’hauran d’aguantar i fer bona cara als mals temps. Així van les coses. Decisions importants com la de dimecres del president de la Generalitat, Pere Aragonès, no s’improvisen en una reunió de mitja hora. L’anunci d’avançament electoral estava estudiat al mil·límetre des de feia dies o fins i tot setmanes. Tampoc es prenen perquè t’han rebutjat els pressupostos amb l’argument d’un projecte que ningú sap si s’arribarà a executar. Malgrat els esforços de totes les parts per orientar l’opinió pública cap al Hard Rock, en realitat el que ha de ser el casino més gran d’Europa és només una excusa. Si l’escull era Hard Rock, no vull creure que fos impossible de saltar, com han intentat fer veure.

Digui el que digui Jéssica Albiach, en política sovint les coses no són com ens diuen que són i aquest n’és un clar exemple. I si fossin com ella diu que són, ha aconseguit que sembli tot el contrari. Utilitzar un projecte, un sol projecte, dels centenars que hi ha en uns pressupostos, per justificar l’esmena a la totalitat, fa poc creïble l’argument. I si a més resulta que en anteriors ocasions t’has empassat el gripau sense dir ni mu, l’intent es queda en només això: un intent. Per tant, la mera observació porta a pensar que als comuns els interessava rebentar el poc que queda de legislatura. Si haguessin volgut, amb una mica de voluntat, haurien pogut complicar, i molt, la decisió d’avançar eleccions. No ho han fet i ara s’haurà de veure si Albiach s’ha llençat a la piscina pesant que Aragonès no s’atreviria a convocar o si té el paraigua de Yolanda Díaz. Quan es conegui si encapçala la llista, podrem tenir alguna pista.

Les enquestes públiques donaven un molt bon resultat a Salvador Illa fa uns mesos. Indicaven que tornaria a guanyar les eleccions amb més distància que les últimes. Però aquestes suposades dades -els sondejos indiquen tendències i poca cosa més- s’han començat a torçar les últimes setmanes. El creixement del PSC s’ha truncat per dues raons; la més fonamental és la llei d’amnistia, la secundària en cas Koldo. Pot semblar una bajanada, però no ho és. Alguns nínxols electorals socialistes no han entès el perdó que es pretén aplicar a aquells que no es van atrevir a afrontar el judici del procés i ara podran tornar sense cap altra conseqüència que la d’haver estat lluny de casa un grapat d’anys. L’afer de les mascaretes és diferent. No té tanta afectació com l’amnistia, però també afecta i és una incògnita; ningú sap fins a on arribarà i com pot arribar a impactar. Per tant, davant el risc de no saber com estaran Illa i el PSC d’aquí a vuit o nou mesos, millor afrontar unes eleccions ara que la davallada tot just ha començat.

Esquerra no es mou. Les mateixes enquestes li diuen que es manté, malgrat el desgast d’un govern que a l’hemicicle només té el suport de 33 diputats assegurats i altres 33 que senzillament donen oxigen quan convé als segons, no als primers. Veient la caiguda del PSC, és fàcil pensar que a ERC li convé que les eleccions siguin aviat per intentar aguantar el segon lloc i a ser possible conquerir el primer. Aragonès ha fet un Pedro Sánchez. Ha vist l’oportunitat -de fet aquesta està només a les seves mans- i s’ha llençat al buit amb dades que li diuen que el risc d’un avançament està més controlat ara que d’aquí a un any.

A qui agafa més a contrapeu la convocatòria de les eleccions és a Junts, entre moltes altres raons, perquè no té un candidat decidit ni clar. Carles Puigdemont es pot tornar a presentar a distància, però malgrat que TV3 des de divendres al matí assegura que sap que serà el cap de llista, em costa creure que ell tingui ganes d’afrontar unes eleccions per no guanyar-les. El missatge que serà present al debat d’investidura és el típic de l’expresident: ambigüitat perquè sembli que diu una cosa que en realitat ni ell pensa. El partit té un altre problema: els satèl·lits que li estan creixent al seu voltant en forma de candidatures que totes volen part del pastís que li tocaria a JxCat. Sílvia Orriols ja ha entrat en campanya, mentre que Clara Ponsatí i Jordi Graupera ja han anunciat la seva formació.

I entremig de tot aquest enrenou, hi ha un polític que s’ho mira des de sofà de casa, pensant que tota aquesta història li estalvia la crua batalla pels pressupostos de l’Estat, mentre tots aquells de qui necessitava el suport per aprovar-los, es barallen en unes eleccions autonòmiques a Catalunya i al País Basc. El supervivent continua aferrat al manual i surant enmig de totes les batalles.

Subscriu-te per seguir llegint