Les garrofes d’Illa, Aragonès i Puigdemont

La precampanya electoral per a les eleccions catalanes va començar el dia que Pere Aragonès va ser confirmat com a cap de llista d’Esquerra. Aquell va ser el veritable tret de sortida, perquè era obvi que encara que la pretensió del president fos esgotar la legislatura, aquell pas significava l’inici de la cursa i obligava a tots els partits, o els que tenen més possibilitats de guanyar a les urnes, a posicionar-se en el mode electoral. Seria cosa de mesos o d’un any, en aquell moment no ho sabíem perquè ningú ens ho havia dit, però estava clar que el període de temps, fos quin fos, estaria marcat per les eleccions. Poc després, les negociacions pels pressupostos de la Generalitat van acabar de fer la feina. L’enrocament dels comuns amb el Hard Rock, posició que han estat incapaços d’explicar tot i els esforços que vol semblar que hi han posat, acabava delimitant la campanya i la concentrava en les vuit setmanes que ens han d’acabar portant al 12 de maig.

Els comuns van estirar la corda fins al límit i aquesta finalment es va trencar. Està per veure fins a quin punt tot plegat era una estratègia per forçar l’avançament electoral. Hipòtesis n’hi ha moltes, realitat només una, però encara no la sabem. Forçat, o no, Aragonès va dissoldre el parlament i, ara sí, la resta de contrincants havien de moure fitxa. Salvador Illa va ser el primer. De fet, els socialistes ja havien programat en Congrés que havia de catapultar el primer secretari a cap de cartell. Illa no té enemics a dins el partit i si el té estan tan amagats que es veuen incapaços de projectar una lleugera ombra a la figura d’un dels homes de confiança de Pedro Sánchez. Per tant, el resultat de la convenció estava cantat, era un simple tràmit obligat.

L’estratègia del PSC no farà saltar la banca i no es diferenciarà de la que ha estat fent des del moment en el qual va guanyar les eleccions i es va veure obligat a quedar-se a l’oposició. El «passar pàgina» ja és tot un lema dels socialismes català i espanyol, que continuaran en la mateixa línia. Insistint i insistint amb la bandera dels indults, primer, i l’amnistia, després, per assegurar que no volen venjança i tornar Catalunya a l’era pre-procés. Està per veure, no només d’on poden esgarrapar vots d’independentistes moderats i desenganyats, si no, quants dels que els voten habitualment entenen que aquesta és la millor manera de fer-ho i, a més, hi estan d’acord. Les enquestes els donen una bona posició de sortida. Veurem.

Qui si va donar la sorpresa va ser Carles Puigdemont, anunciant la setmana passada que tornaria a encapçalar la candidatura amb Junts i sense aclarir -encara no ho ha fet- la marca amb la qual concorrerà a les eleccions. El seu nom era només una possibilitat anunciada a crits els dies anteriors de la conferència a Elna i continuo pensant que el que té menys ganes de presentar-se és ell, però sap -saben també al partit- que l’única possibilitat de no patir una sagnia electoral és la figura de l’expresident. El que no és cap novetat és l’estratègia que seguirà, gens diferent de la que ha mantingut des que es va desfer de tot el que significaven Convergència i les sigles CiU. El camí és la independència i intentaran fer veure que els únics garants per assolir-la són ells.

Esquerra s’ha vist obligada, precisament per la decisió de Puigdemont de presentar-se a les catalanes, a rescatar la vena secessionista i enfortir l’argument a través dels qui eren els seus màxims representants l’octubre de 2017. Oriol Junqueras: «Si és necessari tornar a la presó, tornarem», per reivindicar el referèndum. Marta Rovira: «Ja estem parlant del referèndum amb el PSOE», desmentida poques hores després pels socialistes. I a saber qui diu la veritat. Però en política la veritat no és important, el que val és la percepció de l’electorat sobre qui diu la veritat i qui menteix. I Aragonès encara no ha dit res. Haurem de veure on se situa el candidat: cap a les posicions més pragmàtiques mantenint el viratge dels últims anys o cap a les més nacionalistes.

El 12 de maig no es decideix només un guanyador, o un mapa que permeti unes aliances noves o per descobrir. Aquell dia també es decideix si els ciutadans creuen que l’independentisme és possible o estan cansats del procés. Potser el resultat farà ingovernable la Generalitat i s’hauran de repetir eleccions, però veurem clarament per on es decanta l’electorat. Els tres partits i els tres candidats que es juguen les garrofes ja estan a la línia de sortida.

Subscriu-te per seguir llegint