Jaume Giró a Instagram

Un no és ningú a la política catalana si no està perfectament al dia dels vídeos d’Instagram de Jaume Giró. He de confessar que he quedat desfet, calcinat. Hi ha un punt de follia no tant en l’edició ni en les seves intervencions d’etern candidat sinó en la poca vergonya de fer-ho, en l’escassíssim sentit del ridícul que cal per posar-se en evidència cada vegada. És sorprenent, és inquietant que una persona no tingui ningú al món per dir-li que s’està equivocant. Els meus articles sobre Giró poden semblar cruels, però més cruels són encara la seva família o els seus amics quan no li diuen que no pot comparèixer en públic d’aquesta manera tan dramàtica perquè l’única cosa que genera és menyspreu i befa.

De Jaume Giró m’ha estranyat sempre la diferència que hi ha entre la percepció que té d’ell mateix i la percepció que en tenen els altres. Quan es presentava com el substitut d’Isidre Fainé al capdavant de la Fundació La Caixa, ell realment ho pensava, realment tenia la impressió que el president el voldria d’hereu. Era una sensació falsa de tota falsedat, no va haver-hi mai aquesta idea en la ment de cap altra persona que no fos la seva. Com pot ser que hi hagi aquesta diferència? Com pot ser que algú visqui tan allunyat del sentiment que causa en els altres? De vegades penso que això també em podria estar passant a mi mateix i surto al carrer mirant un costat i l’altre. Després deixo de pensar-hi perquè és un pensament que no duu enlloc.

Giró volia ser el candidat de Junts a la presidència de la Generalitat però com que no pot ser-ho perquè Puigdemont anuncia avui que ho serà ell, vol ser el president efectiu, el que podria ser investit, perquè per molt que digui el fugit, costa de creure que al final tingui la valentia de tornar a Espanya encara que la llei d’amnistia estigui aprovada. No l’ha tinguda mai, no és probable que la tingui ara. També és poc probable que guanyi les eleccions. No les ha guanyades mai, al Parlament, i ara a més a més no tindria el suport d’Esquerra per a la investidura.

Bé. En el seguit de vídeos que Giró penja a Instagram hi ha tota una sèrie de reflexions petulants i absurdes sobre política catalana, tant pel que fa a l’economia com a problemàtiques socials. Tot és llefiscós, sense cap interès i amb aquelles ganes d’agradar que tenen els alumnes repel·lents que no creuen res. A més a més, sovint el candidat apareix fent una sèrie de coses i posats que només aconsegueixen desprestigiar-lo. En l’últim vídeo, sense venir a tomb, apareix escrivint amb ploma estilogràfica unes línies que no tenen cap sentit.

És tot tan afectat, és tot tan xaró, que la primera pregunta que em ve el cap mirant-ho és on és la seva dona i on són les seves filles per dir-li que no es pot fer aquest ridícul tan espantós davant de tothom. En aquesta nostra era d’exhibició permanent a la xarxes, és molt important no tenir aquesta permanent exposició a la xarxes. No hem de permetre que aquest cavall blanc, tan temptador de vegades, ens dugui a lloms del seu descontrol. L’únic destí dels que fan com Giró és prendre mal.

Però si pel que sigui en algun moment necessitem aquesta via de comunicació i hem de comparèixer, és molt important que les persones que ens estimen no ens estalviïn el dolor de dir-nos que ens estem equivocant. És molt important que Jaume Giró entengui que no el volen a Junts, tal com no el volien a La Caixa i tal com Laporta no el volia al Barça. És molt important que Jaume Giró entengui que no agrada als que tenen la capacitat de decidir si hi serà o no hi serà, i és igualment vital que deixi de fer comèdia per a què l’acceptin a la colla, perquè tal cosa no passarà.

Hem de saber estimar-nos perquè és l’única manera que tenim que ens estimin els altres. Això és veritat. Però també hem de saber els límits que té la nostra propagació social i professional perquè sinó quedem fora de lloc, els altres ho veuen de seguida i se’n foten a cavall i a peu.

La política catalana és poc important. És poc important el tema de conversa, és poc important el que hi passa i és poc important el renou que fem perquè només és degradant i no comporta cap benefici ni cap progrés econòmic, polític o social, i a més a més enfonsa Catalunya en una devastació moral de difícil recuperació, per no dir impossible.

Però fins i tot acceptant aquesta mediocritat, hi ha uns codis privats, que d’alguna manera podríem dir-ne prepolítics, que es basen en la confiança discreta entre propis i rivals, i que Giró ha anat trencant per voler passar sempre per més llest que els altres. Ningú no se’n fia perquè tothom té la sensació d’haver estat enganyat.

És aquesta ambició mal portada, acomplexada, que allà on l’acullen sempre conspira contra el que té per sobre per prendre-li el lloc. És aquest posat d’Instagram que put a insinceritat i tothom se n’adona però ell insisteix a projectar aquesta imatge tan poc edificant i que tan mal resultat li ha donat sobretot en els darrers deu anys.

Ara diuen que amb José Antich volen comprar una part de La Vanguardia.

Subscriu-te per seguir llegint