Tornem a tenir eleccions

L’excusa que han posat els Comuns per no pactar els pressupostos de la Generalitat m’ha semblat ridícula, en els pressupostos de l’any passat que van aprovar ja hi havia el tema del Hard Rock i van trobar una fórmula per sortejar-ho. A més suposo que eren conscients del que implicava la seva postura i si no ho eren pitjor. Era previsible l’avançament electoral que s’ha produït i que la valoració de l’aprovació de la llei d’amnistia seria molt diferent de com hauria sigut en circumstàncies normals, estaria falsejada per les proclames electorals que cada partit faria per diferenciar-se dels altres. També està distorsionant l’estratègia del govern de coalició, per exemple, la convocatòria electoral fa inviable negociar els pressupostos del 2024. Finalment deixa en entredit la figura de Yolanda Díaz com a líder de Sumar. La falta d’arguments va quedar clara en l’entrevista que li van fer al ministre Ernest Urtasun al programa La nit del canal 24 horas. Allà, Urtasun, representant als Comuns, va repetir un i altre cop un mateix argument que se sabia de memòria, una manera barroera i coneguda d’esquivar les preguntes dels periodistes. Yolanda Díaz no crec que estigui contenta, els Comuns s’han tirat un tret al seu peu, al de Sumar i al de Yolanda Díaz i no sé veure cap avantatge, veure’m com els hi surt l’aposta. I em pregunto quin paper hi ha jugat la Colau, una líder que va tenir el seu paper i que ara mateix el millor que podria fer és deixar pas a nous lideratges.

Mentre hi ha partits que s’intenten situar, ERC i sobretot els socialistes saben quin programa i amb quin candidat volen concórrer a les eleccions. El passat cap de setmana va tenir lloc el congrés del PSC. Estava programat de fa temps i la casualitat ha fet que coincidís amb l’anunci de la convocatòria electoral i això ha fet que s’hagi convertit en el primer acte d’una llarga precampanya. Els socialistes, en Salvador Illa i tot el partit no han desaprofitat l’ocasió ajudats pel fet que existeix un acord molt ampli sobre el programa i el candidat.

El procés va suposar un cop dur per la cohesió social a Catalunya, va suposar la divisió ciutadana en dos blocs enfrontats. No és estrany que el PSC, que ha fet de la cohesió social un dels seus eixos programàtics, en sortís tocat. Ciutadans que va jugar a la polarització va ser el gran beneficiat però a mesura que l’enfrontament va anar de baixa, el PSC de la mà de Miquel Iceta es va recuperar. Iceta va saber quan era el moment de retirar-se, cosa que no tenen clar ni Colau ni els líders del procés, i va donar pas a Salvador Illa. Sota el seu lideratge avui els socialistes catalans tornen a ser el partit ampli que millor representa la diversitat del poble català, el partit catalanista que parla de catalans en el sentit de «ciutadans de Catalunya» del president Tarradellas, que valora la cohesió social, (som un sol poble) i que té clar que, lluny de discussions d’identitat, s’ha de posar l’esforç en governar Catalunya per tornar a ser capdavanters en moltes coses, en emprenedoria, en ciència, en serveis, ensenyament, sanitat, serveis socials, etc.

El discurs de Sánchez a l’acte de clausura del congrés va tenir tres parts. Una en què va reivindicar la seva exitosa política econòmica i social, va destacar les dades econòmiques, les d’ocupació i les mesures socials, l’IMV, l’augment de les pensions i l’SMI, etc. A la segona va confrontar aquesta política amb la que proposa el bloc PP-Vox, recordant el que va fer el govern Rajoy i ho va fer continuant la seva estratègia de confrontació frontal amb el bloc de la dreta que conformen PP i Vox sense diferenciar entre ells. Finalment va parlar de la política respecte a Catalunya, va defensar la política de reconciliació entre catalans i entre catalans i espanyols per superar el procés. El discurs d’Illa al final del congrés va coincidir, com no podia ser altrament, amb el de Sánchez en la política econòmica i en la política de reconciliació però va introduir una diferència sotil però molt important en el de la confrontació total que Sánchez practica amb el bloc PP-Vox. Al contrari que Sánchez, Illa va posar l’èmfasi en la necessitat de respecte a les normes, als partits polítics, als sindicats i empresaris i a tots i cadascú dels ciutadans. Els altres partits, va dir, han de ser escoltats com adversaris amb projectes discrepants però mai com a enemics i va donar una càlida benvinguda als representants de sindicats, associacions empresarials i partits polítics perquè, va afirmar, la seva presència és una cosa rellevant que cal cuidar. Al final va tornar a insistir que els socialistes es dirigien a tots els ciutadans de Catalunya, i va insistir en la urgència de governar Catalunya i governar per a tots els catalans. Li vaig agrair profundament aquest discurs que retorna la política al lloc natural del que no hauria d’haver sortit mai, el del respecte dels altres que són adversaris amb projectes diferents però mai enemics. Illa va venir a dir que mai protagonitzarà un debat com el que acostumen a tenir Sánchez i Feijóo a les sessions de control. Finalment he de dir que tot i que tant Sánchez com Illa han fet una reivindicació de la necessitat de recuperar la relació fraternal amb els altres pobles d’Espanya i d’Europa, només Illa ha reivindicat de passada el federalisme, el marc fraternal que es contraposa al model nacionalista, un marc de lleialtat entre comunitats autònomes que permetria configurar una Espanya plural, respectuosa amb les diferències.

Uns lectors m’han dit que el poble natal d’en Borrell és la Pobla de Segur no la Seu d’Urgell com vaig escriure la setmana passada. Gràcies.

Subscriu-te per seguir llegint