Puigdemont tornarà... si té garanties

Del «no investirem Pedro Sánchez ni Alberto Núñez Feijóo», al «no investirem Pedro Sánchez a canvi de res» per acabar fent-lo president del govern espanyol, hi van uns resultats electorals. Unes eleccions que van donar un joc a Junts amb el qual ningú comptava, ni ells, i que va fer que Carles Puigdemont es veiés obligat a decidir entre donar ales al binomi PP-VOX o al PSOE, sabent que dels segons en podria treure alguna cosa palpable i dels primers un enrocament de la situació que podria haver acabat essent eterna. Finalment, es va desfer tot allò que s’havia dit des de la precampanya, es van buscar els arguments i Junts va facilitar la investidura. Res de nou i menys en els últims temps. Fer el contrari d’allò que s’ha dit les setmanes anteriors a unes eleccions, cada vegada és més habitual.

Carles Puigdemont va comparèixer dijous al vespre a Elna, amb una escenografia pensada per a una ocasió que volia semblar un moment històric, sense cap logo del partit per qui se suposa que es presentarà i amb un públic que des del minut u aplaudia sense necessitat de ningú indiqués quan s’havia de fer. Va parlar molta estona i va afirmar coses que el mateix dia de les eleccions, quan els resultats ja siguin quasi definitius, poden quedar en un no res i desbaratar tot allò que es va dir dijous i el que es pugui dir fins abans del dia de reflexió.

La conferència estava plena de contradiccions i ambigüitats. Però no es tracta d’això, sinó de si l’expresident serà capaç de convèncer molts dels crítics que l’han abandonat -a ell i al projecte de Junts- perquè se senten enganyats, perquè volien que la república catalana es fes efectiva el dia que la va proclamar, sense proclamar-la del tot, per deixar-la en suspens uns segons després. Aquella decisió va desencisar a molts que havien confiat que les promeses del procés eren factibles. És una incògnita saber què passarà ara i per moltes enquestes que s’encarreguin, totes caducaran en el moment que es facin públiques. 

Puigdemont va fer una crida a la unitat, recordant aquell Junts pel Sí que va guanyar les eleccions de 2015. Una «unitat» tan fictícia com ho és la proposta actual, perquè sap que és impossible: ERC no l’acceptarà de cap de les maneres -ja s’hi va veure obligada una vegada i no tornarà a caure en la mateixa trampa- i a Junts només li interessa, si és que veritablement li interessa, si el cap de llista és el seu. La proposta no és creïble perquè si l’expresident ha estat incapaç de mantenir aquesta unitat al si del seu partit, on les batalles internes i les escissions han estat contínues des de la marxa del PDeCAT, passant per les lluites entre turullistes i borrasistes i acabant amb la presentació de la candidatura de Clara Ponsatí i Jordi Graupera, com trobarà la unitat amb altres formacions. Aquesta divisió el pot tornar a condemnar, com li va passar ara fa tres anys, quan hauria pogut quedar segon (primer entre els partits independentistes) si no hagués trencat amb els demòcrates.

Per cert, també va dir que només havien guanyat quan Convergència i Esquerra van anar junts. És veritat, però també ho és que en aquella ocasió van aconseguir 62 diputats, mentre que per separat van arribar a 66 (2017) i 65 (2021). 

«Vota’m i tornaré», ve a dir. És la tercera vegada que recorre a aquest argument i ho fa amb la versió de “si puc ser investit, tornaré”. Se’l creurà l’electorat? Una altra gran incògnita. La primera vegada que va dir una cosa similar, a les eleccions de 2017, podria haver tornat perquè tenia els vots suficients per ser investit president. No va guanyar, però la força dels tres partits independentistes era suficient. Es va quedar a Waterloo. En la següent ocasió, comicis de 2021, va perdre molt suport electoral i es pot suposar que una part important no es va creure que tornés o ja no li interessava que ho fes. Ara veurem si en aquesta ocasió els ciutadans se’l creuen i si volen que torni. Ell ho farà només si té plenes garanties que no anirà a la presó.

Subscriu-te per seguir llegint