La veritat i la mentida

Quan François Mitterrand va arribar a la presidència de la república francessa al 1981 va anunciar solemnement que la seva salut mai seria un secret d’Estat i que els seus metges emetrien cada sis mesos un informe. No volia que es repetís el que havia passat amb un dels seus antecessors, Georges Pompidou, president de la República entre 1969 i 1974. Pompidou tenia una malaltia de la sang de la qual mai es va informar, malgrat que el seu aspecte físic presentava els efectes de l’ús de medicaments corticoides. París anava ple de rumors i fins i tot la CIA -en una cimera internacional- va aconseguir (ves a saber com) restes de la seva orina que, un cop analitzada, va permetre als serveis secrets nord-americans confirmar al President Nixon la veracitat dels rumors. 

Finalment Pompidou va morir a casa seva -malgrat tenir a la seva disposició el Palau de l’Elisi-, un preciós pis de 180 metres quadrats a l’Ile de Saint Louis. Un dels llocs més bonics de París on la seva dona, Claude, que el va sobreviure 32 anys, hi va continuar residint, pagant el lloguer totes aquestes dècades el govern francès. A les darreres setmanes de vida del president s’havien justificat les absències a actes importants amb successives grips i finalment amb una hemorràgia intestinal. Però Mitterrand ho va superar, coherent amb una biografia plena de punts foscos. Puntualment, cada sis mesos, el seu metge anava publicant el comunicat. El petit detall és que tot era mentida. Tot. Així ho va explicar, temps després de la mort de Mitterrand, el propi metge. Ja estava lleugerament malalt de càncer quan fou escollit i es va desacreditar a qualsevol que va qüestionar la seva salut, malgrat que el públic veia com la malaltia anava fent estralls al final dels seus catorze anys de mandat.

En fi, que tot això ho he recordat quan aquesta setmana la princesa de Gal·les , Kate Middleton, va tallar les especulacions sobre la seva salut i la seva vida privada(es parlava de retocs estètics, depressió, crisis matrimonials) explicant que l’operació a la qual s’havia sotmès al gener incloïa un càncer del qual s’estava tractant positivament. Una dolència que havia estat negada (es dedueix que per protegir als seus fills petits) i que contrasta amb el que ha fet el seu sogre, el rei Carles, amb una setmana de diferència, explicant que estava essent tractat d’aquesta dolència. Per cert, tots dos al mateix hospital privat, The London Clinic, a l’elegant barri de Marylebone. Molt a prop d’un hotel Melià on hi he dormit alguns cops. He buscat les fotos de l’hospital i he reconegut un pub gairebé al davant on amb alguns dels meus nebots hi vàrem veure per televisió fa temps un partit del Barça.

Al periodista José Antonio Zarzalejos, que fila fi quan tracta assumptes d’estat, l’hi he llegit que en aquests tipus de coses el millor i el més eficaç sempre és dir la veritat però sense entrar en detalls. Això exigeix una tècnica comunicativa que en el cas dels polítics entra en el terreny de la lluita pel poder ( em beneficia o em perjudica?) i quan es tracta de personalitats com la reialesa el que entra en joc es la contradicció del seu status. Tenen una posició privilegiada i anacrònica, històrica i representativa, però a la vegada volen tenir tots els avantatges dels particulars. I per això totes les famílies reials han entrat en col·lapse intern. Fa dècades el glamour i les revistes del cor ens venien històries de fades i també de desgràcies que el públic seguia devotament com si fossin facècies de parents de lluny dels que es coneixia tota la seva vida: les vacances, casaments, el primer dia de col·legi, els actes oficials, etc. Tota protecció de la seva vida privada s’està acabant.

La temptació humana a mentir és evident. Sovint es justifica com una manera de protegir-se i de no ferir als altres. La mentida piadosa. Fa poc es publicava un estudi on s’informava que els països on els ciutadans més menteixen són aquells on la mentida forma part de la vida política i institucional. Aquí batrem records. Per mentir bé se n’ha de saber. Jo no en sé i quan ho faig es nota. Millor doncs optar per la veritat sense detalls. Et pot passar com aquell subjecte que arribant a les cinc del matí a casa sense avisar li va fer una llarga confessió a la seva dona reconeguent que venia del llit de l’ amant amb qui duia tres anys de relació, cosa absolutament certa. La dona li va contestar : «Calla bandarra, que n’ets mentider! Tu vens del bingo!!».

Subscriu-te per seguir llegint