El «Hard Rock» com a pretext

Amb el terrabastall que hi ha hagut i hi haurà amb la convocatòria anticipada d’eleccions es fa difícil no dir quelcom al respecte. Tot i que prefereixo centrar-me en aspectes que en teoria no tenen a veure amb aquesta convocatòria anticipada, el diagnòstic ens acaba portant aquí, ja que en el fons, com un riu subterrani, aquests aspectes conformen no només estats d’opinió i de malestar, sinó una hegemonia cultural i/o ideològica i una correlació de forces social.

Quan a la darrera vaga i manifestacions dels pagesos i tractoristes, just abans que el president Aragonès decidís convocar eleccions, el conseller d’Acció Climàtica David Mascort, accepta canviar el nom de la Conselleria de la nit al dia, per la pressió d’algunes organitzacions de pagesos, ja vàrem començar a sospitar es volia treure una patata calenta del damunt. Pot ser la mateixa patata calenta que s’ha tret el mateix Govern en ple, de la Generalitat, ja que l’emergència climàtica i l’emergència de sequera, enguany, o bé portaran molta cua o simplement explotaran.

Es parla molt dels Comuns, però poc dels qui han convertit el «Hard Rock» amb el boc expiatori, que són tots per acció o omissió (ERC, PSC, Junts i els Comuns, és clar, que s’emporten la fama, mentre els altres carden la llana...).

Però tornem-hi. La Conselleria, acceptant suprimir «Acció Climàtica», després reculant i donant pas al canvi de nom afegint a Acció Climàtica, Ramaderia i Pesca, estava perdent la poca autoritat que li quedava amb relació a l’emergència climàtica i a l’emergència per sequera. Certament, ara tot queda aturat, però potser l’objectiu ocult era aquest: qui vingui darrere, que ho faci en coalició o en concentració, per repartir el desgast polític.

És evident que darrere aquest espantaocells que quasi no interessa a ningú, s’hi han amagat quasi tots els partits per tirar la pilota endavant o fugir d’estudi, i veure si la confusió, la sorpresa, un nou equilibri de pactes polítics, la famosa «amnistia» i una llarga campanya electoral, poden fer oblidar la responsabilitat política que tenen tots envers l’emergència climàtica i la sequera, doncs aquesta és en realitat l’autèntic «Hard Rock» de tota la classe política.

S’han i s’hauran de prendre mesures serioses i dràstiques els mesos vinents i això no ho pot fer un Govern en minoria, si un cas ho ha de fer un Govern d’unitat nacional o de concentració (o un govern d’ampla coalició), per liderar i gestionar la doble emergència, que té moltes més derivades de les que pensem. Però amb la quantitat de variables polítiques i partidistes calculant equilibris, dubto que els interessos generals, s’anteposin als interessos de partit.

Una altra cosa, ben legítima i tornem a les mobilitzacions pageses, és que la pagesia i en general el sector primari tinguin més pes a la Generalitat, però no en detriment d’Acció Climàtica. No vestim un sant, per despullar-ne un altre!

Per altra banda, hauré de recordar als col·lectius conservacionistes que porten l’aigua cap al seu molí (i no eòlic, precisament), que el departament d’Acció Climàtica, a part de les competències rurals, abraça dos grans eixos i polítiques ambientals, la mitigació i l’adaptació. Per posar un exemple, l’impost als vehicles contaminants per emissions de CO₂, va a parar al 50%, o sigui meitat i meitat, a polítiques de mitigació (o sigui, transició energètica) i polítiques d’adaptació (entre elles, però no únicament, el medi natural i la biodiversitat). Quan aquests col·lectius es queixen, i compartim el diagnòstic, que l’agenda rural i les reivindicacions del camp no poden anar en detriment d’Acció Climàtica i el medi ambient, aquests vinculen únicament aquesta acció ambiental a la protecció de la natura, la creació de l’Agència Catalana de la Natura, la protecció de la biodiversitat, etc, etc. Si us plau, que no ens facin combregar amb rodes de molí (molí no eòlic, evidentment). Les polítiques d’adaptació i que més tenen a veure amb la protecció del patrimoni públic i privat, són el reforçament d’infraestructures, el canvi de conreus, la protecció civil, la prevenció de riscos, la renaturalització de passeigs marítims, l’habilitació de refugis climàtics... En general, força oblidades per l’administració, com perquè siguin obviades també pels conservacionistes.

Una vegada més notem a faltar la veu de l’ecologisme social, que a Catalunya sembla inexistent, quan existeix, però acomplexat. En aquest sentit, és sorprenent que la plataforma «El futur és ara» (integrada per diferents entitats ambientalistes) també s’apunti a la roda conservacionista i no marqui la diferència clarament amb aquests, donant oxigen a aquesta polarització. Són o haurien de ser, els més preparats en evidenciar la manca de compromís de la Generalitat respecte a l’emergència climàtica, la disminució d’emissions, el retard en la transició energètica i no diguem en la prevenció de riscos (l’escassa implementació dels plans d’emergència pels ajuntaments, és un escàndol permanent).

Torno a insistir sobre el segrest del concepte medi ambient, per tots els apologistes del medi natural, que una vegada i una altra s’obliden o obvien, que el medi ambient humà és un tot, els ecosistemes (tots) estan íntimament lligats i que no es pot pretendre separar l’activitat humana, els drets humans i el desenvolupament sostenible, de la protecció de la «natura» com quelcom oposat, diferent, en abstracte o pitjor encara com si estigués per damunt de la vida i la salut humana. 

Aquesta polarització, que no pocs lobbies del fòssil i la nuclear, atien des de fa uns 30 anys, per tal de desviar l’atenció i ajornar i retardar el màxim mesures enfront de la disminució de combustibles fòssils, és el fantasma que hi ha darrere el «Hard Rock».

Subscriu-te per seguir llegint