Kate

Les monarquies serveixen, en essència, per a que se’n parli: assumit que és una institució arcaica i que poc té a oferir en termes executius, és del tot legítim que els seus súbdits, que ja fa temps que no se senten com a tals, la converteixin en la menjadora de rumors i especulacions. Una bona prova que és que les notícies relaciones amb cases reials ocupen més les pàgines de societat que no les de política. Ara bé, com passa amb gairebé tot en aquesta vida, tendim a confondre la icona amb les persones, i la projecció pública amb la seva fiscalització. El cas Kate Middleton permet, d’entrada, una reflexió sobre la comunicació d’allò que és públic i, en conseqüència, d’interès general. No s’entén de cap de les maneres que un articulat mediàtic tan poderós com el de la corona britànica hagi comès un error tan estrident com el de pretendre amagar l’estat de salut d’un dels seus membres. És a dir, que si durant setmanes s’han fet tot tipus de teories de la conspiració al voltant de la figura de Middleton és culpa única i exclusiva dels professionals que l’assessoren, perquè un comunicat a temps hauria impedit que més de mig món es cregués estar vivint en una novel·la de Tom Clancy. Però una vegada acceptat això, l’anunci de la veritat sobre la desaparició de Middleton és un bany de realitat que també diu moltes coses del receptor. Totes i tots (m’hi incloc) hem insistit a veure en el seu cas un mecanisme propi de la ficció, un enigma indesxifrable que s’ha associat a la seva vida matrimonial, als secrets inabastables de la pròpia corona i fins i tot a tragèdies ressonants com la de Lady Di. També es va especular amb què estava malalta, però sempre des d’una perspectiva molt més tèrbola i esquitxada de conspiracions ancestrals. Es pot criticar el retard, les formes i la falta de visió mediàtica, però veure una dona jove anunciant una malaltia tan seriosa, sigui princesa o emperadriu de l’univers, és trist per definició, i tan legítim era creure’s amb el dret d’especular com sentir-se ara com un cuc per haver contribuït a les brometes. Ens agradi o no, sentim com ens sentim envers les monarquies, aquesta noia té tot el dret del món a demanar privacitat. Primer, perquè se l’ha guanyat a pols després del despropòsit que li ha creat el seu entorn. I després perquè si una persona, per pública que sigui, no pot decidir sobre com gestionar una malaltia, aleshores ser xafarders és el menor dels nostres problemes.

Subscriu-te per seguir llegint