El retorn del Messies Puigdemont

Un conegut empresari gironí va escriure a la xarxa X poc després de la intervenció de Carles Puigdemont a Elna que «el parlament d’avui és el d’un estadista de primeríssim nivell mundial. Feia molt de temps que no vèiem res semblant per aquestes llars. Brutal». Així, va Catalunya. Conec empresaris que maleeixen el declivi del país, que es posen les mans al cap per la paràlisi de les energies renovables, per les traves urbanístiques a les indústries, per la pèrdua de competitivitat, per la falta de personal qualificat, per la inanició amb la sequera, etcètera, però votaran «Junts+Puigdemont per Catalunya», aquesta nova marca que s’ha tret de la mànega el nou Messies del poble català, emmirallant-se en els populismes de Trump, Milei, Salvini i companyia.

El més curiós és que la majoria d’aquests empresaris haurien acomiadat Carles Puigdemont fa temps si fos el director general de les seves empreses, com en el seu dia El Punt el va convidar a buscar-se la vida fora del periodisme. Vull suposar que, si es juguessin els seus diners, no s’empassarien les ensarronades de l’inquilí de Waterloo. Com a alcalde de Girona, el seu llegat va quedar reduït a la compra de la col·lecció Santos Torroella, a l’invent del Vol Gastronòmic, el fracassat Bloom, la senyera onejant a la plaça Catalunya, l’estelada a Montilivi, i poca cosa més. Algú recorda un projecte urbanístic de l’alcalde Puigdemont? O alguna planificació pel futur de la ciutat? Ni tan sols va moure un dit per avançar en la construcció del nou hospital Trueta. Com a president de la Generalitat, després de tocar el dos cap a Bèlgica abandonant el vaixell, igual que el capità del Costa Concòrdia Francesco Schettino, ens va deixar com a llegat l’aplicació de l’article 155, milers d’empreses traslladant una seu social que continua lluny de Catalunya i que no tornaria amb ell de president, la pèrdua de l’Agència Europea de Medicaments, i nombrosos retrocessos en tots els àmbits a conseqüència del procés.

La gran promesa de l’«estadista» Puigdemont és que tornarà per ser investit president. La mateixa de les eleccions catalanes del 2017 (el lema de Junts va ser «perquè torni al president, s’ha de votar el president») i de les europees de 2019 quan es va comprometre, en una entrevista a RAC1, a tornar si era elegit eurodiputat, assegurant que tindria immunitat per a tota la Unió Europea, inclosa Espanya. El 12-M comprovarem si Abraham Lincoln tenia raó quan va dir que «és possible enganyar uns quants tot el temps. És possible enganyar tothom un temps. Però no és possible enganyar tothom tot el temps». A Catalunya, tot és possible.

Aquest «estadista» que acaba d’anunciar que proposarà un referèndum acordat és el mateix que l’1 d’octubre de 2020 va afirmar que el «referèndum ja el vam fer i és vàlid». O que en el seu llibre Reunim-nos. Reflexions sobre el retorn de la unitat, presentat el juliol de 2019, afirmava que «un referèndum acordat avui és una fantasia». En definitiva, Puigdemont, a qui el Financial Times defineix com a «separatista fugitiu», és el que el 28 de setembre de 2016 va proclamar en el Parlament que «a finals de juny del 2017, estarem preparats per poder-nos desconnectar de l’estat espanyol en plenes garanties. Estem preparats per fer-ho de manera ordenada, amb seguretat jurídica i també amb finançament». Set anys després, ha suplicat una amnistia.

Tot i que a l’hora d’emetre el vot cotitzen més les emocions que la gestió, dels catalans depèn mantenir el país en mans d’aquest populisme sense futur o fer foc nou per afrontar els grans reptes aparcats durant l’última dècada. Puigdemont hauria pogut aprofitar aquesta nova oportunitat per reunir un equip amb capacitat de govern, però a ell la gestió sempre li ha importat un rave. Ha estat un activista des que va ingressar a les Joventuts de Convergència fa més de quatre dècades. Per això, ha confiat la candidatura de Girona al garrotxí Salvador Vergés, un radical i un sectari comparable al reaccionari Quim Torra. A la passada legislatura, Vergés va destacar en el Parlament, a part de les seves excentricitats, per impulsar un tema de gran transcendència mundial: reconèixer el futbol de botons com a esport. Aquests són els «nostres» estadistes.

Subscriu-te per seguir llegint