Sobre les estrelles

La presa de contacte amb objectes poètics que ens interpel·len directament per tota la càrrega de significats que incorporen ens dirigeix, en aquestes línies, a les estrelles. 

De les estrelles en rebem sobretot la seva qualitat lumínica, simbolitzant el conflicte permanent que es produeix entre la llum i les tenebres. Així doncs, les estrelles, com s’observa a l’escriptura estètica i religiosa, han servit per orientar els humans que es perden en la foscor de la nit. Orientació i desorientació quan la naturalesa sembla quedar suspesa i hem de recórrer a la vista, el més intel·lectual dels sentits i el que té més connexió amb l’ànima. 

Però no sempre hi són, les estrelles. A l’íncipit de Germinal, el novel·lista francès i màxim exponent del naturalisme Émile Zola ens situa en una nit fosca, «sense estrelles», en la qual un home idealista, que decidirà arriscar-se en una lluita de principis per defensar els drets dels obrers, no troba cap refugi, ni lumínic ni afectiu, entre la carretera que separa Marchiennes de Montsou. Tampoc hi ha res a la nit que descriu Céline al seu viatge, res més que negror i buit, «com si la ciutat s’hagués perdut». 

No sempre hi són, les estrelles o potser sí que hi són, però no les podem veure. En un temps d’imatges trencades en què sembla que la moral estigui completament esgotada, penso en unes paraules de Yoko Ono, qui solia contemplar, amb el seu germà petit, les estrelles d’un cel nítid fins que, tacat aquest cel per les detonacions provocades pel bombardeig americà a Tokio del març de 1945, la nitidesa cedia el pas a la confusió. «Utilitzem els poders de visualització per sobreviure» -va dir Yoko Ono. 

I com si res n’haguéssim après, de la història, com si només romangués la repressió que li és intrínseca a l’oblit, tornem als temps foscos, a la intolerància. Una mirada cap a l’altre que, al cap i a la fi, no deixa de ser la tria -en paraules de la filòsofa Simone Weil- d’una civilització que té la totalitat de les nocions morals a la seva disposició i que només ha d’escollir.  

Però vull pensar que les estrelles també hi són i que, en els cels nítids (s’haurà fet evident que nitidesa aquí vol significar justícia i pau), les hem de poder veure. Les evoca, per exemple, la poetessa Marina Tsvetáyeva a Le ciel brûle, quan descriu un cor ferit en un cel «que crema d’estrelles», o l’escriptor modernista James Joyce quan ens situa a Els morts en una de les escenes més impregnades d’aquella bellesa íntima que amb la paraula només pot ser celebrada i que Joyce resol des del plànol narratiu fent ús del simbolisme estel·lar. «Moments de la seva vida secreta junts esclataven com estrelles sobre la seva memòria». Vides secretes que, com totes i alhora distingides de totes les altres, tenen dret a ser viscudes. 

Caldria destacar igualment la connexió que han representant les estrelles entre la vida terrenal i el més enllà, com un mitjà d’exploració de la vida i la mort. Aquí, és Rainer Maria Rilke qui millor adreça la complicada tasca de reconciliar ambdues dimensions. I el poeta ho fa convidant-nos a reivindicar tot allò efímer, perquè si no ho fem nosaltres, els únics que tenim consciència de la pròpia permanència momentània, no seran reivindicades ni, en última instància, salvades. Com diu a la novena elegia, «potser hem vingut per dir casa, pont, font, porta, fruita, finestra». A la llista hi afegiria alguna noció més abstracta: foscor, nit i també estrelles. 

Hem vingut a convocar-ho tot amb paraules fins que se’ns acabin. Fins que ens situem en un nou plànol sense llenguatge, esgotats, però amb la vida viscuda.

Subscriu-te per seguir llegint