La treva de Setmana Santa

Al llarg d’aquestes festes de Setmana Santa ens hem oblidat dels polítics. Era necessària una mica de calma abans d’encetar un cicle de tres eleccions seguides, atès que el proper divendres ja s’enceta la campanya electoral a Euskadi. Només Pere Aragonès va fer declaracions en el marc d’una visita a Hostalric. I cal dir que no s’estalvià de llençar alguns dards dirigits als seus oponents. D’Illa digué que era un líder subordinat al PSOE i de Puigdemont, que no coneix els problemes reals de Catalunya.

La veritat és que, anunciada per sorpresa la convocatòria electoral, el president s’està creixent i no defuig cap polèmica i fins i tot treu el nas en un pòdcast gastronòmic com La cullerada d’Andreu Juanola. Sap que ho té complicat, però el poder és el poder i no està disposat a tòrcer el braç fàcilment.

De la resta de caps de llista, no n’hem sabut res. Devien estar carregant piles de cara a les properes setmanes i els actes que ja tenen programats. Però la sensació de calma era necessària per a una societat que cada vegada contempla la política a mes distància. I és fàcil de comprendre-ho, perquè hom té la impressió que hi ha en joc més interessos personals que no pas col·lectius.

La convocatòria electoral catalana ha paralitzat el país. Sense pressupostos i amb un govern en funcions, Catalunya perd llençols a cada bugada. Difícilment s’engegarà la maquinària de la Generalitat fins a la tardor propera si és possible articular un nou govern perquè, amb els pronòstics a les mans, ningú no pot descartar unes noves eleccions. I de debò, això és el que li convé a Catalunya? Aquesta seria la pregunta del milió i que haurien de respondre els Comuns i els de Junts.

I amb aquesta jugada també s’ha paralitzat Espanya. Pedro Sánchez ha renunciat a negociar els pressupostos i el Congrés dels Diputats s’ha convertit en un campi qui pugui. Acusacions de corrupció entre PSOE i PP, agressivitat a dojo entre grups parlamentaris i tot paralitzat. El president continua a la Moncloa en superar un autèntic exercici de supervivència. La geometria variable li serví per a superar una investidura, però difícilment podrà arribar a meitat de legislatura.

I així anem. A Madrid, desgovern; a Euskadi, uns resultats imprevisibles i a Catalunya, un autèntic jeroglífic. Les dades no són massa optimistes si de debò s’aspira a una certa estabilitat política.

A casa nostra, les enquestes marquen les mateixes tendències des de fa mesos. Però encara és molt aviat per treure’n conclusions definitives. La clau de la partida es juga en el terreny independentista. S’hauria d’avaluar fins a quin punt les ferides entre ERC i Junts continuen sagnant. Ambdues formacions ja han manifestat que no pactaran amb el PSC. Això vol dir que el divorci entre Junqueras i Puigdemont es pot anul·lar? De moment, no ho sembla. I si es descarta aquest pacte o un altre amb la participació dels socialistes, unes noves eleccions serà l’única sortida possible.

La Setmana Santa és un bon moment per a la reflexió. I tan de bo els nostres representants ho hagin tingut en compte. Ningú no ha de renunciar a les seves idees, però arriba el moment de tocar de peus a terra, de mirar endavant i superar etapes lamentables que han situat Catalunya a la cua de les polítiques educatives, per exemple. El país ha perdut competitivitat i aquell tremp que sempre l’havia caracteritzat. Un bon nombre d’empreses catalanes, tot tement la inseguretat jurídica, s’establiren en altres comunitats i no pensen tornar.

És hora de passar pàgina. Molts electors encara es deixaran portar per un cert sentimentalisme, però avui les enquestes reflecteixen que aquells que provocaren la frustració a milers de ciutadans, basant-se en castells de fum, haurien de passar a l’oposició. Però sempre hi pot haver un pacte entre perdedors. Ja hi estem acostumats.

Subscriu-te per seguir llegint