Apunts sobre l'actualitat política (1)

El 21 de març, el Diari de Girona va publicar una editorial en la qual es queixava com havia degenerat la política espanyola, atès que l’oratòria parlamentària ha quedat desplaçada per l’insult tavernari i la cridòria. Un duel constant entre els polítics, uns enfrontaments durs, i el llenguatge que antany fou cortès i respectuós, ha deixat pas a un llenguatge agressiu, de fang i ràbia, que involucra familiars, amants i amics.

A parer seu la mala maror s’ha exacerbat després de les eleccions gallegues coincidint amb la tramitació de la llei d’amnistia i els nous casos de corrupció. Els periodistes que cobreixen la informació del Congrés estan espantats. El PP diu que tota la culpa és del PSOE maleducat i esquerp i aquest assegura que tot es deu al ressentiment del PP perquè encara ara no han digerit el resultat de les eleccions generals.

Catalunya, plàcid veral, oasi silenciós de l’amabilitat versallesca, del comportament raonable i respectuós, no està tan contaminada per la violència dialèctica de Madrid, però quan ens hi posem també en sabem, no ens quedem enrere, només hom ha d’entrar al Twitter, per veure com s’estimen ERC i JxCAT i com insulten a la S. Orriols de Ripoll, que també es presenta a les eleccions, mentre el PSC i el PP callen. Els Comuns piulen poc. Ara que s’ensuma la ferum electoral es visualitza cada dia com és capaç la gent de difamar al contrari polític.

Mentrestant això passa a Catalunya, el món polític internacional està cada dia més anguniejat perquè s’hi dibuixa una guerra, una nova guerra mundial devastadora. A l’Estat espanyol va ser Margarita Robles, la ministra de Defensa, qui ens advertí de la real amenaça i aprofità per assenyalar que aquí es perd el temps en bajanades. Com que sent retrunyir els tambors de guerra el que ha de fer l’Estat és destinar molts més diners a armament per la defensa o l’atac.

La idea del possible enfrontament la va exposar abans que ningú el president Joe Biden observant l’estratègia política de Putin, que ja ha començat el moviment militar atacant Ucraïna per recuperar l’esplendor de l’URSS i proclamar-se Tsar Putin I. Aquesta preocupació obsessiva d’una nova contesa universal es va estenent per tot el planeta.

Abans, les guerres estaven embolicades amb una gran i èpica bellesa literària, però el mal gust s’ha apropiat de tot i ara els hi posem números, no noms. Si n’esclata una de nova intercontinental el nom que li correspondrà és Tercera Guerra Mundial. Que macos els noms de guerra com «La guerra de les dues roses» o «La Casa de Lancaster contra la Casa de York», «La guerra dels cent anys», «La de la independència», «La de les Gàl·lies» i «J. Cèsar contra Pompeu» (l’infame adolescent carnisser).

Alguns entesos en geopolítica rebaixen el temor i afirmen que cada 20 o 30 anys les grans empreses armamentístiques tan poderoses estenen el rumor d’un greu conflicte per vendre el producte. Unes ja han armat el seu país d’origen, però fa dècades que s’han internacionalitzat i volen col·locar la mercaderia en els estats que se sentiran involucrats a favor d’uns o en contra d’uns altres. Per a ells la tercera guerra és en el cap dels homes de negocis, no en la realitat.

Tornem a Catalunya, al nostre món més a prop. S’ha confirmat que Carles Puigdemont es presenta amb la pretensió de ser investit president i vindrà si ho sap del cert, però abans de ser nomenat corre el risc de ser detingut; per altra banda, té difícil ser elegit, perquè em sembla que punxarà, ja que no ha caigut bé el personalisme presidencialista del nom del seu nou partit.

La campanya electoral de Barcelona en la que figurava a l’eslògan de JxCat «Trias per Barcelona» va ser eficaç, però en Trias no és l’alcalde. En Puigdemont pot ser president amb majoria absoluta i si no l’única que li podria prestar escons, si els obté, és la Sílvia Orriols.

Ho té molt complicat perquè els que estan a favor d’en Puigdemont hi estan molt a favor o ho fan veure, i els que estan en contra no el poden veure ni en pintura, no hi ha mitges tintes. Aquest és un fet que no es produeix amb altres candidats com en Salvador Illa o en Pere Aragonès, cap dels dos desperta un sentiment d’hostilitat suprema o d’odi rocós, ni d’amor infrangible. No s’insulta a l’Aragonès amb la insistència i ràbia com es fa amb Puigdemont.

Com que sempre el que té el poder està exposat a rebre acerades crítiques, ERC és el que més rep. Els detractors l’acusen de no governar o fer-ho poc i quan ho fa la vessa, també afirmen que ha situat a l’administració famílies senceres de militants o persones afins amb la intenció de fidelitzar-les. Com més, millor. Junqueras insistia que ERC havia d’ampliar la base i ho han fet.

Pere Aragonès, quan va formar un nou govern, en sortir-ne JxCat, va elegir consellers més grans i experimentades com en Quim Nadal i Carles Campuzano, per reforçar-lo millor i neutralitzar l’entusiasme dels joves consellers.

Alguns poc bregats, com les inexpertes conselleres Gemma Ubasart de Justícia i la Tània Verge d’Igualtat i Feminismes no se’n surten; grinyolen en la feina pel seu tarannà estirat i desidiós. Han tractat el departament com una joguina, no esperaven tantes protestes dels funcionaris. Algunes conselleries s’estan cremant, com la de Justícia; la consellera havia d’haver dimitit a l’acte quan una empleada va ser assassinada per un pres.

Subscriu-te per seguir llegint