Ciutadans, en caiguda lliure

Els partits en procés de descomposició donen molts senyals abans de desaparèixer definitivament. Ho vam veure en el cas de la UCD, d’Adolfo Suárez, o en el de UPyD, de Rosa Díez, i ara ho veiem en el de Ciutadans, el partit taronja que van liderar Albert Rivera i Inés Arrimadas. En gairebé tots els casos la desaparició es percep per les renúncies de dirigents que abandonen el vaixell abans que no s’enfonsi o per les disputes en els seus òrgans de govern.

El cas de Ciutadans és paradigmàtic perquè hi ha hagut de tot; dirigents que han marxat del partit i discussions internes. I tot això en una formació política que a l’abril de 2019 va obtenir 57 diputats al Congrés i es va situar com a tercera força, molt a la vora del PP. Però el fet que, en aquella ocasió, Pedro Sánchez no aconseguís la investidura, entre altres coses perquè Albert Rivera no li va donar suport, va provocar la convocatòria d’unes noves eleccions al novembre d’aquell mateix any que van suposar una caiguda en picat del partit taronja que només va aconseguir 10 diputats. Davant d’aquell resultat Rivera va dimitir i va abandonar la política.

La seva substituta, Inés Arrimadas, va assumir el lideratge del partit amb l’aureola d’haver guanyat les eleccions a Catalunya el 2017, tot i que va ser incapaç d’articular cap proposta de govern –Junts, ERC i la CUP sumaven majoria– i es va limitar a fer d’oposició, fins que el 2019 va fer el salt a la política espanyola, deixant el Parlament de Catalunya per ser diputada al Congrés.

I si la caiguda de Ciutadans a les eleccions espanyoles havia estat contundent, la que van tenir a Catalunya el 2021 no va ser menys important, perquè van passar de 37 diputats a 6. És clar que en aquell moment el partit ja començava a fer aigües a diversos llocs de l’Estat i que a Catalunya havien triat com a candidat Carlos Carrizosa, malgrat que dos anys abans en unes primàries havien elegit Lorena Roldán.

El darrer episodi que demostra que el partit està en caiguda lliure el vam poder observar en la pugna que hi va haver entre Adrián Vazquez, que era el secretari general, i Carlos Carrizosa, per la negociació de llistes conjuntes amb el PP a les properes eleccions al Parlament. De fet, el que es negociava era la integració de Ciutadans a les llistes dels populars, però mentre la direcció del partit a Madrid hi estava d’acord, a Catalunya s’hi van oposar fins al punt que no hi va haver pacte i que Adrián Vázquez va dimitir de secretari general i va abandonar el partit.

Queda lluny la campanya de 2006 quan Ciutadans es va presentar per primera vegada a les eleccions a Catalunya, el territori on van néixer, amb un jove Albert Rivera que demanava el vot amb un cartell on se’l veia totalment nu i amb l’eslògan «Només ens importen les persones», que anava acompanyat de tres frases més: «No ens importa on vares néixer», «No ens importa quina llengua parles» i «No ens importa la roba que portes». Van aconseguir entrar al Parlament amb tres diputats, però a partir de 2015 i en ple procés va arribar la seva eclosió obtenint 25 escons i el 2017, la victòria amb 37.

Pel camí Ciutadans va defensar més Espanya que les persones i va demostrar una clara preferència pel castellà, mentre es posicionava contra tot tipus de polítiques per impedir el retrocés del català. Van jugar a la demagògia anant a Waterloo o a llocs on sabien que l’independentisme hi tenia un fort arrelament acompanyats de mitjans de comunicació que poguessin mostrar a Espanya com eren rebuts, tot i que eren ells els que buscaven la provocació per obtenir rendibilitat electoral i demostrar que a espanyols no els guanyava ningú.

Segurament que si haguessin respectat aquells eslògans que el 2006 un despullat Rivera deia defensar, a hores d’ara no estarien en caiguda lliure esperant el veredicte de les urnes catalanes que un dia els van permetre accedir a la política.

Subscriu-te per seguir llegint