El segell de Francesc

Amb 87 anys, la ranquejant salut del papa Francesc comença a suscitar preguntes sobre un futur conclave ja no tan llunyà. El dictat del temps s’imposa fins i tot en els cossos més forts i el de Jorge M. Bergoglio mai no ho ha estat exactament. Conserva, però, una ferma voluntat de comandament, herència jesuítica potser, i una visió reformista que resulta excessiva per a uns i insuficient per a altres. Per força, l’elecció d’un nou summe pontífex suposarà un primer judici sobre el seu regnat. ¿El primer papa hispanoamericà donarà pas a un altre papa de les perifèries o hi haurà un retorn a les velles essències d’Europa? No ho sabem. També és cert que no totes les perifèries comparteixen exactament la mateixa visió i que la sensibilitat teològica -o els problemes- de l’Església africana, tan tradicional en la forma i el fons, no és idèntica a la de l’asiàtica o de la sud-americana. Francesc, en tot cas, no s’ha caracteritzat precisament per la rigidesa doctrinal: les seves declaracions, sovint contradictòries, es poden interpretar en un sentit o en l’oposat, a favor dels uns o dels altres. Aquesta indefinició, crec que buscada, ha generat un indubtable desconcert entre molts creients, però alhora ha afavorit una estranya obertura que impedeix qualsevol marxa enrere. De la mateixa manera que Benet XVI, liberalitzant la missa en llatí (ara severament limitada de nou per Francesc), va fer fallida la visió unilateral que només un tipus de litúrgia era possible (i aquesta obertura, sens dubte, haurà de ser acceptada de nou en el futur, atès que milers de fidels, sobretot als Estats Units, s’han educat a la missa tridentina), així mateix l’aggiornamento bergoglià continuarà influint en el catolicisme de les properes dècades. Ho farà per via dels seus nomenaments episcopals i cardenalicis, i també perquè els drets adquirits pels laics es reverteixen només amb una dificultat enorme.

És probable que el proper conclave hagi de buscar un equilibri entre els dos darrers pontificats: per una banda, la lluita contra el relativisme cultural que ha enfosquit la llum d’Occident; de l’altra, l’èmfasi a la misericòrdia. Alhora, el reequilibri entre el tresor de la tradició i l’experiència postmoderna d’un món sense ancoratges i, per tant, gairebé sense referents del passat. Per utilitzar el llenguatge emprat pel mateix papa Francesc al seu últim llibre entrevista amb Javier Martínez-Brocal, després d’un pontificat caracteritzat per l’eslògan de «facin embolic», n’arribarà un altre de més tranquil que consolidi un període de canvis. Es diria que, més que amb Joan Pau II o amb Benet XVI, finalment ha estat amb Francesc que s’ha tancat el Postconcili. Potser després ja es pot iniciar el judici serè que requereix, a mig camí entre la sociologia, la història i la teologia. L’única cosa certa és que fer marxa enrere a les agulles del rellotge no funciona mai, perquè no hi ha passat que torni si no és en forma d’alguna cosa lleugerament diferent. Aquesta llei -que vaig veure enunciada per primera vegada en una carta d’Isaiah Berlin- també es pot aplicar ara. Bergoglio ja ha deixat la seva empremta a l’Església; tal com ho va fer Ratzinger, d’una manera potser més subtil. Ningú no escapa al seu destí.

Subscriu-te per seguir llegint