Llarga vida al riu Ter!

Amb motiu de l’acte unitari de l’ecologisme català, que vàrem portar a terme a Girona el passat dia 6 d’abril, crec molt oportú fer-ne una breu reflexió.

La preocupació per la subsistència dels rius ve de lluny. En el cas del riu Ter el referent més proper va ésser, sense cap mena de dubte, la que va plantejar Francesc Ferrer i Gironès (1935 – 2006). Un patriota que sempre va tenir clar que lluitar pel riu era fonamental. Un exemple de coherència, de constància, de compromís amb el territori. Avui la seva veu ressona encara en la memòria de tota la conca fluvial del riu Ter. Ara estem trobant-nos els efectes de la frustració permanent dels que, com ell, no es varen rendir mai. Ara que el Ter, igual que la Muga, el Fluvià, el Güell, el Llobregat, etc. s’està morint, cal més que mai passar a l’acció. Cadascú com bonament pugui i sàpiga.

Nosaltres des de l’Associació Aigua és Vida Girona, hem convocat a 34 entitats ecologistes de Catalunya dins de la Cimera Social de la Sequera. La resposta ha estat una concentració solidària amb més de 1.000 persones. Des de l’Ebre fins a la Muga hem rebut el suport decidit de totes i tots. Creiem que el despatxos, les lleis, els informes, les administracions, no ho han resolt. El capitalisme desfermat ultrapassa qualsevol resistència formal. Per això ens manifestem al carrer. I així ho farem sense abandonar qualsevol altra instància política, judicial o mediàtica.

Hagués estat molt millor aconseguir aplegar als 71 ajuntaments de tota la conca fluvial i també els regants del Baix Ter. Però més aviat que tard ho aconseguirem. Els fets són molt tossuts i els que avui ens qualifiquen de radicals i revolucionaris, acabaran entenent que això no va d’idealisme utòpic. Trobarem el mínim comú denominador. Trobarem la manera de posar-nos d’acord en defensar el medi natural, el territori, perquè és l’únic camí possible pel futur del nostres nets.

Necessitem un canvi de mentalitat. Una forma d’entendre la nostra relació amb el territori que sigui sostenible. Una economia que s’adeqüi als recursos sense extenuar-los. No podem continuar perdent una tercera part de l’aigua a les xarxes de distribució. No podem mantenir una cabana porcina de vuit milions de caps. No podem regar a manta ni conrear tanta fruita ni tant blat de moro, entre d’altres. No podem permetre que ni el turisme ni les embotelladores, tinguin barra lliure. No podem interconnectar conques fluvials per tal de continuar un creixement econòmic de «pilota endavant». L’exemple del riu Ter transvassat a la conca fluvial del riu Llobregat, hauria d’ésser suficientment alliçonador. Hem d’acabar amb els eterns i acumulatius drets d’aigua atàvics. Buidar embassaments per produir llum a l’estiu?

Ens cal un model de cogovernança on la ciutadania vetlli per l’ús i abús de l’aigua. D’entrada cal absoluta transparència tant en les dades com en la presa de decisions. La democràcia o bé serà realment participativa, o no serà. Quanta aigua surt del Pasteral i quanta n’arriba a Cardedeu? Quanta aigua gasten realment els principals consumidors? No s’hi val a dir que la protecció de dades no permet aquesta informació. L’aigua és un bé públic i tothom té dret a saber-ho tot. Tot.

El decreixement no és una frivolitat intel·lectual. Viure amb menys no vol pas dir ésser infeliços. Vol dir ésser prou intel·ligents per adaptar-nos a la realitat. Una realitat que tossudament ens està cridant que així no ens en sortirem pas. Mentrestant –que important el mentrestant– seguirem lluitant i cridant «llarga vida al riu Ter!».

Subscriu-te per seguir llegint