Una nova etapa per a Catalunya

Els resultats de les eleccions catalanes enceta una nova etapa a casa nostra. La victòria indiscutible de Salvador Illa obliga bàsicament a les formacions independentistes a reflexionar a fons. Amb tot, encara Carles Puigdemont continua marejant la perdiu, sense acceptar que no te cap possibilitat per a superar una investidura, atès que els números no quadren. I això de fer creure als seus hooligans que ERC li donarà els vots o que el PSC s’abstindrà és una autèntica broma.

ERC ha estat la primera formació política que ha mogut fitxa. La retirada de Pere Aragonès i algun dels seus col·laboradors al costat de les declaracions de Marta Rovira indiquen que els republicans estan disposats a promoure canvis en la vida interna del partit. En definitiva, que aposten per cares noves.

Allò que costa d’entendre és l’actitud numantina d’Oriol Junqueras. Pretén continuar en el càrrec i no s’adona que el seu electorat l’ha abandonat, tot cercant altres alternatives, ja sigui en el bàndol socialista o be en el nínxol de votants de Junts.

En aquests moments, Junqueras -tot demanant un temps mort, com en el bàsquet- fa un flac favor a la seva gent. Venen de perdre eleccions en cada convocatòria i de ben segur els arriba l’hora d’apostar per un canvi de líders i en aquest sentit haurien de prendre nota dels seus socis europeus de Bildu que a Euskadi amb Pello Otxandiano igualaren en escons al PNB.

Una altra formació que haurà de moure fitxa serà Junts. Si el seu candidat se’n va a casa (almenys en campanya això manifestà en cas de no ser president) hauran de debatre el seu posicionament ideològic. En els debats Josep Rull feia esforços per a semblar-se a un candidat convergent a l’estil Xavier Trias, però des de França els missatges eren sempre el dels enemics externs i el de la confrontació sistemàtica amb Madrid. No hi va haver maneres de saber què pensaven els independentistes en matèria d’educació, infraestructures, sanitat, energies renovables o en la lluita contra la sequera.

El seu discurs es basava en l’èpica i en mirar pel retrovisor els esdeveniments de l’1 d’octubre i el procés. I això, com es pogué comprovar, ja no dona per més.

Certament, Junts també haurà de pensar en nous actius i en afrontar una travessia del desert que no serà fàcil. Però la seva forta implantació territorial pot afavorir l’aparició d’una fornada de dirigents que marqui la trajectòria del futur del partit.

Es en aquest context que arriba l’hora del PSC. Deu anys enrere mes d’un tertulià havia pronosticat fins i tot la desaparició dels socialistes. I ves per on avui està guanyant totes les eleccions a Catalunya. Arribarà a la Generalitat de Catalunya de la ma de Salvador Illa, fou clau en l’elecció de Pedro Sánchez, recuperà alcaldies importants com les de Barcelona, Tarragona o Lleida, tot tornant a créixer en les zones on te mes implantació.

Amb tant poder, hi ha el risc de morir d’èxit. Però el líder es un home tranquil, que no varia el seu discurs, malgrat les victòries. En la seva etapa com a cap de l’oposició ha recorregut Catalunya, tot copsant les inquietuds de la gent i les problemàtiques del territori. El seu discurs en campanya ha estat diferent al de la resta de candidats. Ha sabut detallar un programa electoral que intenta donar resposta a totes aquelles qüestions bàsiques que avui afecten els catalans. I prova d’això son els seus 42 escons, fruit també de buscar l’entesa entre els diferents actors polítics, llevat de la ultradreta espanyola o catalana. Aquests propers dies seran frenètics. Arriben les negociacions i caldrà trobar una majoria parlamentària. Si no fos així, unes noves eleccions castigarien de valent a tots aquells que les provoquin. La política ha de servir per a trobar solucions i no per a enredar encara mes la troca. n

Subscriu-te per seguir llegint